L'impuls del teatre popular

La vall de Zuberoa (en francès pays de Soule) és l'enclavament que ha conservat les representacions més tradicionals en llengua basca. Els darrers diumenges de juliol i els primers d'agost s'escenifica la Pastoral, gènere dramàtic derivat dels antics misteris medievals, com ens explica Patrizio Urkizu, que ha publicat una monumental i imprescindible història del teatre basc (Uned, 2009). Si per Carnaval es representen les còmiques Mascarades i abans les farses xarivàriques, a l'estiu toca la gran representació seriosa també anomenada Trageria. Els primers títols coneguts es documenten al segle XVI i els arguments solien ser de temàtica religiosa en paral·lel als misteris tardomedievals europeus, bé que també es tractaven temes profans de l'Antiguitat clàssica, del cicle èpic de Carlemany, herois de la novel·la d'aventures i relats llegendaris a partir de personatges històrics. Avui en dia i des de fa unes dècades, els compositors de pastorals incideixen en temes d'actualitat vinculats a la història recent i al context cultural èuscar. D'aquesta manera l'expressió escènica basca més genuïna es renova i actualitza en els continguts, mentre conserva un tipus de posada en escena arcaic i de fonda alenada. I això tant pel que fa a l'escenari i disposició espacial com a la interpretació i la música. Són representacions a l'aire lliure, en un espai natural que recorda l'organicitat del teatre grec amb els espectadors disposats entorn l'escena aprofitant el pendent d'un turó on poden aplegar-se ben bé dos milers de persones. L'escenari és un ampli entarimat al fons del qual s'obren dues portes, una de blava i una de vermella, cromatisme que connota significativament els personatges que hi surten o entren. Extrems antagònics que recullen l'antiga disposició escènica medieval en
els dos pols de paradís i infern. De fet, al capdamunt de la porta vermella es mou un ninot articulat amb perfil de dimoni. Al centre, i a un nivell superior com en l'escena elisabetana, s'hi disposen els músics, que tothora acompanyen l'espectacle.

Enguany la Pastoral es titula Xahakoa (La bota), de Patrick Queheille, i l'argument gira a l'entorn de la resistència contra l'ocupació nazi, si bé incorpora i reelabora diverses seqüències característiques dedicades a escenes de caça, concursos d'improvisadors (bertsolaris), comparses de carnaval, entrada dels pastors navarresos amb el ramat de cabres, danses populars i cants corals intercalats. L'espectacle posa en relleu la vida i l'obra d'Attuli, un important bertsolari i escriptor suletí del segle passat, i hi ha contínues referències metateatrals sobre la composició de la mateixa Pastoral, els avatars de la seva escenificació, amb la incorporació de les dones en els rols femenins per primer cop el 1946, així com la importància de la llengua com a element d'identitat i de reconeixement del poble basc. Un dels cants més emotius de l'espectacle ve a dir: “El tresor llegat pels nostres avantpassats a través dels segles, quin miracle!, és la llengua basca, transmesa amb naturalitat de boca a orella. Una llengua no es perd perquè els qui no la saben no l'aprenen, ans perquè els qui la saben no la practiquen”. La sonora bellesa de l'idioma més antic d'Europa i el més acorralat pels estats jacobins que el trepitgen, és pronunciada amb una cantilena de remotes ressonàncies i una interpretació estereotipada amb seguicis en fileres enfrontades, recorreguts en cercle o en tric-trac i coreografies d'antiga estirp. Els únics parlaments sense entonació melòdica són reservats als satans, que, com els dimonis del drama religiós medieval, són privats de música perquè el diable és enemic de l'harmonia.

L'organització d'aquests macroespectacles cada any recau en una població de Zuberoa i s'obté a l'encant. Enguany es fa a la localitat de Barkoxe i han desfilat per l'escenari dos centenars de personatges, coordinats per l'errejenta, el director i sovint autor de l'obra que mai no abandona l'escena, ans, com el consueta medieval, ordena les entrades i sortides dels actors i dels músics amb un banderí roig i un de blau. Participació entusiasta de tot un poble conscient de la importància de la Pastoral com a eix del teatre nacional basc i escola viva de la llengua.