Culminació

Una ovació emocionada, que agermanava els espectadors i volia fer-ho amb els intèrprets, va esclatar llargament després de la representació de Highlands, l’espectacle amb el qual Mal Pelo culmina el seu procés creatiu a propòsit de Bach. Aquesta ovació era una resposta a la bellesa (tan poètica com esquerpa) desplegada a l’escenari, però hi ressonava l’agraïment per totes les experiències viscudes des que, el 2004, María Muñoz va començar a ballar en solitari El clavecí ben temperat. Més tard van arribar On Goldberg Variations/ Variations i, incorporant-hi músics i cantants, Inventions, de la qual Highlands és una continuïtat com a cloenda d’una tetralogia esplendorosa.

Vuit ballarins (quatre homes i quatre dones dins de la fluïdesa de gènere), un quartet de corda i quatre cantants, als quals es podrien afegir els quatre compositors (els també barrocs Purcell i Händel i els contemporanis Kurtág i Part) que dialoguen amb Bach. Setze intèrprets convertits en “pelegrins” a la recerca d’un lloc salvatge on “estar-hi bé”. Una recerca que, amb els ballarins movent-se plegats en diverses direccions, pot semblar compartida, però que s’individualitza apareixent les tensions, la violència, l’animal que, duent-lo a l’esquena, tant ens fa esclaus com lliures, a la manera del cavall en imatges que Mal Pelo ja “havia vist” en un espectacle inspirat per textos de John Berger, la veu del qual també es fa present a Highlands junt amb la d’Erri de Luca i Nick Cave. Mal Pelo té una gran capacitat de nodrir-se i de fer variacions dins la repetició amb la qual, obrint-se a tantes complicitats creatives, se singularitza la companyia impulsada per Pep Ramis i María Muñoz. Ells actuen com a mestres de cerimònies d’una obra d’art total.