“El sistema de l’art és classista i paternalista”

El feixisme estableix un relat hegemònic, únic i, sobretot, dogmàtic, i en el sistema de l’art són paradigmàtiques les suposades convocatòries públiques perquè fixen exactament què i com s’ha de dir. Un altre cas revelador és l’street art; fins fa poc era vandalisme i ara les administracions han habilitat espais per controlar què està permès fer. Aquests filtres suposen una no llibertat consentida. Són mecanismes d’imposició narrativa. Per tant, si considerem que el feixisme és una forma d’establir relats oficials com a dogma negant-ne d’altres o criminalitzant-los, sí, és feixista.

Brian O’Doherty ja ho va dir als anys setanta: tot el que està dins del cub blanc és el que té el rang d’art. Quan algú visita el Macba, per exemple, no es qüestiona que allò que veu no sigui art. Si no és algú pròpiament de l’àmbit artístic dirà “jo això no ho entenc”, però possiblement no afirmi que “això no és art”, perquè dona per fet que ho és com a lògica institucional. Jo tampoc estic dient que no ho sigui, el que dic és que el pare Estat ha decidit per nosaltres què ho és i què no ho és. Les institucions que són dominadores, com les educatives, les sanitàries o les penitenciàries, determinen què és legítim, i a partir d’aquí es constitueix una legislació que castiga totes les persones que se n’aparten. Fins l’any 1992, tot i que no s’aplicava però podia aplicar-se legalment, hi havia la llei de perillositat social, en què homosexuals, transsexuals, anarquistes, comunistes… tothom amb vides dissidents, legalment, era considerat un delinqüent. El sistema cultural funciona amb aquestes mateixes lògiques des de la ingenuïtat. L’art validat oficialment tendeix a ser narcisista i sol tenir una pàtina absolutament naïf. Es projecta com una pràctica inofensiva i, per tant, com una forma d’oci perquè “l’art no fa mal”. D’aquí l’obsessió per quantificar les audiències anomenades “visitants”, com a la televisió: com més gent va a una exposició, millor és.

Però és que el capitalisme ja ho té, això, que construeix aparents llibertats. Ens anuncia que som lliures. És una estructura tan perfecta, i dic perfecta entre cometes, que fins i tot treu rèdit econòmic de la seva pròpia crítica. El capitalisme va finançar l’avantguarda per pluralitzar el seu relat. Va monetitzar les performances, que estaven iniciades per combatre el sistema i per ser antimercantilistes, i l’art conceptual... pràctiques que estaven dissenyades per desafiar el mercat han estat fagocitades, i s’ha arribat a vendre una fotocòpia a un preu elevat contra tot pronòstic.

Són neteges d’imatge equivalents al greenwashing de les empreses, de la mateixa forma que els bancs que donen suport a la cultura. La crítica ha deixat d’existir i ha mutat bàsicament en jurats i en assaigs que refermen les institucions. L’art s’ha convertit, o continua sent, un lloc d’enunciació i afirmació, quan hauria de ser un espai de pensament per generar debat, qüestionar-s’ho tot permanentment i per pensar-nos.

Hi és, i tant que sí! Sempre n’hi ha hagut. Quan existeix un relat dominador, existeix un relat que pretén posar-lo en crisi. Vaig arribar a Barcelona quan tenia 18 anys i em vaig moure molt en espais alternatius fantàstics que pràcticament no es coneixien perquè encara no existien les xarxes. Al Raval hi havia El Armario, que funcionava per contrasenya que et passaven per SMS. Era un petit oasi de llibertat en molts aspectes. Es feien grups de lectura de teoria queer, que el 2006 era una cosa estranyíssima. Ara hi ha El Lokal o La Ciutat Invisible. El que passa és que molts no tenen continuïtat, neixen i moren, i que sigui així esdevé símptoma com a resistència que revela la seva necessitat. Pels volts del 2015 vaig estar en un grup de recerca a la Fabra i Coats que es deia Desbordar Barcelona, i vam fer un llibre amb un fris cronològic des dels anys vint d’un munt de successos que no apareixen en la historiografia de la cultura de marca Barcelona, models d’autogestió molt contemporanis: els ateneus populars, les cooperatives educatives, els mossens rojos... Existeix contracultura quan hi ha una cultura oficial, que encara hi és.

La invisibilitzen o directament la criminalitzen. Els mitjans de comunicació necessiten generar espectacularització. Només cal veure les notícies que surten durant Arco. Quina és la bogeria més gran? Doncs un any el got mig ple d’aigua de Wilfredo Prieto. Ningú va explicar bé aquella peça, que és brillant. O els treballs d’Eugenio Merino, sempre carn de titulars sensacionalistes… Són artistes que intenten esquerdar moltes estructures de poder, però els mitjans els simplifiquen. Tot plegat acaba provocant que et faci cosa dir a gent de fora de l’àmbit artístic que et dediques a l’art. Es veu com una estafa, una presa de pèl, i o tens una voluntat pedagògica donant explicacions o acabes en el nostre particular gueto, que acaba sent endogàmic.

Fins fa uns anys se l’anomenava artista jove, ara és emergent perquè hem vist que la precarietat no té edat, tot i que a la majoria de convocatòries es continua estipulant fins als 35 anys. Et diuen què has de fer i a quina edat ho has de fer, amb els mateixos prejudicis amb què, per exemple, veuen una dona de 80 anys que porta minifaldilla. Fa uns mesos em van trucar d’una convocatòria que no indicava edat i a la qual em vaig presentar: “Ens agradava molt el teu projecte, l’hauríem escollit, però és que tu ja no ets un artista emergent, ets de mitja carrera.” De mitja carrera? Però si no sé ni si tinc carrera! L’artista emergent és el símbol d’aquest sistema de plusvàlua i, per tant, és per qui has d’apostar. Molts col·leccionistes, no dic tots, no compren per plaer sinó com a inversió. El sistema de l’art és com una mena de Got talent, amb aquesta promesa constant del burro que està perseguint la pastanaga, que és una ficció. Però molts accepten els suposats referents del triomf, com un Damien Hirst. “Jo acabaré sent famós”, sents a dir en alguna universitat… Tristament aquests són els seus referents, com a mínim, a l’inici.

És molt esgotador. Però en el moment en què entens que no has de passar per aquests espais d’autorització, pots fer una creació artística sense les cotilles que t’imposen. Jo vaig iniciar un projecte el 2011 i s’acabarà el dia que em mori. Es diu Trabajos forzosos. Són accions artístiques que faig mentre estic treballant en altres feines fora de l’àmbit artístic. Perquè he hagut de fer moltes feines per sobreviure...

Vaig treballar en un restaurant en què hi havia mala relació entre els cambrers. El propietari ens tenia a tots sense contracte i el cap de setmana següent només trucava als que havien portat més taules. Això provocava molta competitivitat entre nosaltres, inclús es pispaven els comptes de les taules que havia servit algú altre. En un petit magatzem que hi havia vaig trobar un quadre, bastant lleig, amb un personatge que no sabies si venia o se n’anava. El vaig penjar just davant de la pica on fregàvem els plats. Quan veia que hi havia alguna disputa, preguntava: “Escolta, tu què creus que fa aquest personatge, ve o se’n va?” I a partir d’aquí, per absurd que semblés, es generava un espai distès i s’acabava parlant de pintura.

En una gelateria venia un sensesostre, en Dani, doctor en filosofia a Bulgària, cultíssim, amb qui parlàvem de música clàssica. Un dia l’amo va veure per les càmeres de seguretat que li donava el menjar que sobrava, i que la llei diu que has de llençar a les escombraries, i em va dir que no volia que aquella persona s’apropés més perquè “donava mala imatge”. Vaig pactar amb en Dani que cada vegada que sonés Sherezade de Korsakov, a tota hòstia, es trobaria el menjar a tal lloc. Era una estratègia no sé si dir-ne creativa però que posava el dit a la llaga a moltes coses. I no necessito fer-ne una exposició. No em fa falta. És una manera d’entendre la pràctica artística des de la vida.

Les persones de famílies proletàries vam créixer amb aquest lema tan liberal que és “treballa dur i arribaràs molt lluny” que veus en una tassa de Mr. Wonderful. Jo no me’l vaig arribar a creure mai perquè veia els meus pares matant-se a treballar i sempre estaven igual. No poder viure únicament de l’art a mi no m’ha causat cap trauma. Hi ha persones que poden, i em sembla molt bé, però normalment són les que no han de pagar lloguers ni s’han de preocupar de gaires coses materials. “M’aixeco i me’n vaig al taller.” I jo sempre em pregunto: “I tu, com vius? Perquè jo vaig amb el cul premut tota l’estona fent mil feines.” El sistema de l’art és classista. S’hi poden dedicar els que tenen diners. Els que no en tenim, hem de buscar-nos la vida per altres cantons. Per sobreviure, i, el que et deia, per cercar les estratègies per crear. La pobresa no hauria de ser una condició per crear.

És evident. I com ho entoma l’statu quo de l’art? Amb paternalisme, perpetuant la caritat cristiana per netejar consciències. “Hem de ser bons amb els de baix.” M’emprenya la cantarella aquesta de la gent que té pasta que baixa als inferns sabent que les seves comoditats estan garantides. Això es veu molt amb l’alumnat de les universitats… Ningú és dissident perquè vol. No tenir diners és una merda, i punt.

Aberrant. Això de l’artista social com a heroi és insultant i les xarxes ho han potenciat amb concursos i sorteigs tipus “Artistas solidarios que sortean sus obras esperando ganar likes”. Els artistes no podem postular-nos com a salvadors del món perquè no ho som. Anar pel carrer i fer fotos a gent sense sostre per donar-los visibilitat… Qui ets tu per donar visibilitat a què? Per començar, creus que la gent no ho veu? És el mateix que jo, com a marica que soc, i no m’ho canviïs per gai, no vull que em tolerin, han d’acceptar-me i prou. Vaig fer un treball, Cosmogonía del museo, una visita guiada al MNAC que vaig acabar als jardins del Palau Nacional com a part de l’arquitectura del museu, perquè allà històricament s’hi practica cruising com a resultat d’un ostracisme imposat. És a dir, que mentre estàs veient el pantocràtor de Taüll hi ha dos paios follant just a la part del darrere. Em sembla brillant. De tot això ningú en parla. I per què no?

Els artistes ja no som artistes, si és que un dia ho vam ser: intentem ser assalariats. Que el sistema laboral ha influït en les maneres de fer artístiques, ho veiem també en paraules com indústries culturals, producció cultural, consum cultural… O en aquesta aura romàntica que es posa a les fàbriques de creació, que esquiven tota l’explotació, i inclús morts, que hi va haver allà dins. Arrosseguem encara la idea d’artista que ha de malviure per poder crear bé. Què vols que et digui. Evidentment que en els pitjors moments aflora molt la creativitat i no entesa estrictament des del prisma de les arts. Les persones que tenen pocs recursos han de ser creatives per sobreviure. L’anarquista Lucio Urtubia va aprendre a falsificar xecs amb plaques de metall del Citybank i va provocar un col·lapse mundial que va obligar a crear nous sistemes de seguretat per detectar-los. Això és d’una creativitat brutal. La forma més lliure de fer art és quan fas alguna cosa sense esperar res a canvi. La meva mare fa quadres a punt de creu, que no els acaba mai, sovint sense seguir cap patró, com a espai terapèutic “per trobar el seu petit moment per ella i pensar en les seves coses”, dit amb les seves paraules. I el meu pare, observant el cicle natural, ha trobat una forma de conrear el seu hort que fa que creixin més verdures, i aquest excedent el regala. Què hi ha més artístic que això que t’ajuda a estar bé i que ajuda a estar bé els altres? Si és art o no, jo no ho sé, no soc ningú per dir-ho.

L’art és útil sempre que esdevé fora d’uns marcs dominants que t’obliguen a pensar i a fer les coses d’una determinada manera. L’art és un dels pocs espais de llibertat que encara ens queden per poder ser. L’hem d’aprofitar. Per al meu últim projecte, he entrevistat en Quico, que fa els dibuixos que vol i els ven pels carrers del Raval a les nits. És menys artista que un artista que exposa al Moma? Des de la lògica capitalista, sí, és clar. L’operació per considerar la cuina com a gastronomia cultural capitanejada per Ferran Adrià a la Documenta és l’exemple de com s’entenen la cultura i les pràctiques artístiques: una etiqueta de prestigi i privilegi.

En tinc diversos en preparació. Aquest en concret es diu Orden público: Vagos, Maleantes y Peligrosidad Social i el presentaré al desembre a Chiquita Room. Tot va començar fa quatre anys, quan vaig veure al diari que s’obrien els arxius als investigadors. Em va costar molt entrar-hi. De fet, vaig haver d’inventar-me que volia fer un article de la universitat, però prefereixo no entrar en més detalls… Un cop dins no sabia ben bé què fer. Tot estava més o menys desendreçat i la documentació que em facilitaven era esbiaixada, a part que no es podia treure llevat que fos en format de text i algun PDF que m’escanejaven. Les persones que van ser empresonades van aconseguir una paga amb la condició que no parlin públicament del tema. Què vaig acabar fent? Contraban d’informació. Amb el meu germà petit, que és dissenyador i amb qui treballo habitualment, hem fet rèpliques gràfiques dels expedients amb mètodes poc ortodoxos... A l’exposició n’hi haurà un d’un homosexual, d’un anarquista, d’un gandul, d’una transsexual o el d’una prostituta a qui la policia va fotre una pallissa perquè no volia declarar i quan va arribar el metge va diagnosticar que era sordmuda i va acabar en un psiquiàtric. També farem activitats, algunes a la Model, que és on engarjolaven els detinguts. La que em fa més il·lusió és una festa final, el 3 de febrer, al Cangrejo del Raval, on s’hi havien fet moltes batudes pel fet de ser un bar d’homosexuals i del que en deien transformistes. A la primera manifestació pro drets sexuals va ser un refugi i s’hi van organitzar unes barricades bestials perquè els grisos no hi poguessin entrar quan van aturar la manifestació. Va tancar no fa gaire, però el seu propietari, l’Eugenio, s’està pensant de reobrir-lo arran de la nostra conversa. Vam plorar tots dos, ell recordant un passat recent i jo escoltant relats en primera persona que havia llegit en expedients amb declaracions indignants sobre persones que encara són vives. Serà un espai per celebrar que encara estem vius i hem resistit.