Les aparences enganyen

El món ha esdevingut un espai virtual on resulta impossible distingir la veritat de les aparences, de manera que els herois contemporanis estan condemnats a vagar per l'immens territori oníric que ells mateixos han creat, a la recerca d'una imatge genuïna. En el cas del protagonista d'Origen, es tracta del rostre dels seus fills, fetitxe d'un passat feliç que no va saber conservar. I els laberints mentals que crearà a partir d'aquest desig de retrobament inclouran una intriga internacional amb diversos nivells mentals induïts pels somnis que s'han convertit en el seu ofici. El que m'agrada més d'aquesta pel·lícula és que desenvolupa discursos com aquest sense amagar la complexitat i també sense deixar que els codis del cinema d'acció hollywoodià els ofeguin amb la seva banalitat. El que em satisfà menys és que els desafiaments que es va plantejant li exigeixen tanta energia, que l'acció i la reflexió no acaben de trobar l'equilibri més adient.

Origen sembla pensada perquè l'espectador es deixi emportar pel torrent narratiu i després es pregunti què vol dir tot plegat. Doncs bé, és aquest després, el que no em convenç. Hi falta la sensibilitat necessària perquè la seva poesia melancòlica s'infiltri en les imatges, que funcionen perfectament com a relat però no tant com a posada en dubte d'allò que explica. I per això és lícit que ens preguntem si una pel·lícula que posa en dubte la realitat pot ser tan complaent en la manera de representar-la, més enllà de la condició de trencaclosques sofisticat. Amb incomptables influències que van de Kubrick a Resnais, aquesta és una pel·lícula suggeridora, però massa freda i premeditada.