Simenon al segle XXI

Un dels meus moments memorables de fer el ridícul va coincidir amb un petit homenatge que vaig voler retre al Maigret de Simenon. Era a França i, a l’hora dels licors, després d’un sopar, vaig demanar un Calvados, la beguda preferida del comissari de la policia judicial francesa. No hauria passat res si no fos perquè l’àpat tenia lloc en un restaurant de la vila de Cognac. La cara del cambrer ho va dir tot.

La meva estimació pel comissari havia nascut de ben jovenet, a través dels pares, que no només compraven totes les novel·les del policia del Quai des Orfèvres, sinó que les enquadernaven de tres en tres i, així, donaven dignitat als llibres populars que editava Molino.

Tant les obres protagonitzades per Maigret com les novel·les del grup anomenat roman dur (‘novel·la dura’), que no tenen protagonista fix, han estat tradicionalment editades en format bolsilibro de venda al quiosc, un factor que va afegir més raons perquè al llarg dels anys es considerés erròniament Simenon un escriptor de segona. Eficaç en els seus relats, però allunyat de les grans figures de les lletres.

Ser prolífic, amb prop de 200 novel·les, va ser un altre factor en contra de la seva bona consideració com a escriptor, així com la temàtica policíaca, que no fa tant temps que va entrar en els gèneres en què pot navegar l’alta literatura. Recordo que de jove vaig reconèixer la meva admiració per Simenon i Lovecraft i em van etzibar: “No has llegit gaire.” La pretesa intel·lectualitat de l’època només admetia conceptes com el d’“autor”, i tot el que podia semblar gènere era producte de consum. En l’àmbit del cinema, el mateix va passar a John Ford amb el western i a Hitchcock amb el terror psicològic.

El temps, que ha canviat els criteris de valoració; l’estudi més acurat de la seva obra, que ha permès descobrir lectures subterrànies en el seu treball, i la valoració com a qualitat literària del seu llenguatge directe i concís, han fet que Simenon sigui considerat, ara per ara, un dels grans escriptors del segle XX.

Tanmateix, a l’Estat espanyol sembla que Simenon hagi perdut pistonada i que el seu lector tradicional hagi envellit sense trobar relleu. El cas, però, és que Simenon continua sent modern. Fins i tot avançat al seu temps. Al meu parer, les novel·les de Simenon, en què en situacions d’aparença casolana i quotidiana s’amaguen secrets ocults tancats amb pany i forrellat, tenen un ambient i una temàtica similars als de les actuals sèries de més audiència en les plataformes digitals. Simenon coneixia el poder de suggestió que tenia per al lector la descripció de llogarrets on aparentment mai passava res, però on de sobte es produïen fets macabres que connectaven amb un passat dels pobladors de la localitat que tothom volia ignorar i oblidar. I personatges que en un sol traç et plantejaven un reguitzell de preguntes. I és en aquest afany de posar Simenon al segle XXI i d’acostar-lo a un nou públic jove que les editorials Anagrama i Acantilado s’alien per mostrar un Simenon “més enllà de Maigret”, segons van explicar les editores Silvia Sesé i Sandra Ollo ahir en roda de premsa. Fins ara era Acantilado la que publicava en castellà l’obra de Simenon, però ara s’ha produït una aliança amb Anagrama que podria afavorir una mixtura de públic lector que promogui un nou coneixement de Simenon.

La nova col·lecció comença amb tres títols, Tres habitaciones en Manhattan, El fondo de la botella i Maigret duda. Al llarg del 2022, es publicaran cinc títols més. Se n’han fet noves traduccions del francès a l’espanyol, a càrrec de Núria Petit i Caridad Martínez, i s’hi ha donat una nova imatge visual amb les il·lustracions de Maria Picassó i amb el disseny de Duró. Tot plegat, enfocat a fer més actual un autor que, tot i que s’ha oblidat una mica, mai ha passat de moda. N’és una prova el nou projecte cinematogràfic en què Gérard Depardieu interpretarà Maigret en un film de Patrice Leconte.