Joves, als teatres

Com es combat la falta de públic jove (menors de 30 anys) a les platees? Aquest és el repte d’un grapat d’iniciatives, com ara el festival RBLS (que es desenvolupa aquests dies principalment al Tantarantana però també amb extensions a l’àrea metropolitana), o bé produccions puntuals que es poden veure en sales de petit format (des d’Agárrate a l’ Eòlia a Amor3 al Maldà o Elles. Cosas de chicas al Raval ). La Generalitat estableix campanyes de difusió i ofertes a través de l’ Escena25 , provant de facilitar-hi l’accés. També els grans teatres hi estan implicats. Fa tres anys que el Liceu permet l’entrada dels joves a alguns assaigs generals amb les sessions Liceu Under 35. Ara, per exemple, coincideix a la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure Aquell dia tèrbol que vaig sortir d’un cinema de l’Eixample i vaig decidir convertir-me en un om i Nosaltres (a nosotros nos daba igual), a la Sala Petita del TNC , que és una coproducció del Teatro Español i el Teatre de Les Glòries. En totes aquestes peces, és vital la temàtica i també qui l’expressa. Les veus principals són les de les noies (d’un càsting de tres-centes) o dels joves de pares d’altres països que narren la visita que fan al país dels seus progenitors. Aquestes dues trames s’han escrit partint dels testimonis particulars i provant de bastir una línia de ficció a la seva realitat més crua. I evitant pretendre que sigui un mostrari complet, sinó oferint-lo com a fragmentat i parcial per evitar pontificar sobre la immigració o la joventut. L’engranatge per rejovenir trames i platees no ha fet més que començar.

En general, són propostes que es fan des de direccions i dramatúrgies de direccions que ronden els 40 i que aspiren a rescatar les veus de la generació posterior. Helena Tornero és l’autora de Nosaltres. S’ha anat escrivint (durant la pandèmia, via zoom) amb els joves que van convidar al projecte. Es tracta d’ensenyar la dificultat de sentir-se acollit: el color de la pell els fan sentir diferents a les escoles i al carrer. I quan arriben a les cases dels avis també els estranyen els seus hàbits. Els viatges són necessaris però sovint frustrants, perquè no troben la resposta que els pares imaginaven.

El viatge que es fa a Aquell dia tèrbol... és molt més íntim, perquè incideix en l’adolescència de les germanes Lisbon i en donar-los la veu de què se’ls va privar des de l’arrencada de la ficció, en una novel·la escrita als anys noranta (que Soffia Coppola traslladaria al cinema). Se sap molt poc del que pensen les cinc germanes que decidiran suïcidar-se davant la incomprensió dels pares (una mirada subjectiva de les noies al món dels adults, superficial i arbitrari). Es construeix a partir de les mirades de les cinc noies d’avui.

En línia de festivals, el Temporada Alta impulsa des d’Atempo un treball amb les escoles i instituts i una programació juvenil a través d’Artèria. També a Girona ja es prepara una segona edició del Festival Z , pensat per a aquesta franja d’edat (nascuts a partir dels anys noranta). També es multipliquen els canals: Canal Malaia , les càpsules de Tardeo o la plataforma Novaveu en són alguns exemples.

Festival RBLS

Aquest cap de setmana el festival RBLS arriba a la cinquena edició. Per primer cop, s’estén més enllà del Raval (a Sant Joan Despí i a Santa Coloma de Gramenet). A part de la programació, pensada per a un públic d’institut, també es fan tallers. Per exemple, amb el suport de Teen Project de la Sala Fènix, la companyia Mos Maiorum incentiva joves del Raval a fer una reflexió artística sobre el consum. Les obres a RBLS busquen ganxos com el flow de Pulmon Beatbox o el rap de Lázaro (que adapta el Lazarillo de Tormes, amb molta solvència).

Tornem a Nosaltres: una reivindicació dels actors de pares immigrats és poder accedir a personatges clàssics com Segismundo de La vida es sueño. Ha dirigit el muntatge Ricard Soler (ànima d’Obskené que va dirigir Fuenteovejuna, breve tratado sobre las ovejas domésticas). Amb la determinació de la generació, els somnis es fan viables. També és certa la crua realitat: Nao Albet i Marcel Borràs van estrenar Teenager experience el 2007, quan encara anaven a l’institut. Han calgut 15 anys més per poder sentir la veu i la preocupació de les adolescents, i mediatitzada per una sensible dramatúrgia i direcció.