Comiat de Comediants
La companyia de Canet de Mar ultima la seva darrera temporada, coincidint amb els 50 anys de trajectòria. El Grec podria estrenar el seu darrer espectacle
Els sentits haurien d’esclatar en l’espectacle que volen fer dins del Festival Grec. Serà el seu comiat definitiu. I rubricarà 50 anys d’aventura d’una comuna d’artistes que va aconseguir actuar als cinc continents amb una manera de treballar que, ara, és impossible traslladar a l’eventualitat professional de les arts en viu a Catalunya. Comediants va redactar un manifest d’intencions el novembre del 1971. Però fa anys que van decidir celebrar els seus aniversaris a partir de la primera funció oficial. Va ser l’estrena de Non plus plis, al llavors Institut del Teatre, del carrer de Sant Pere més Baix, a Barcelona (6 de juny del 1972). Comediants s’acomiada.
Joan Font explicava a aquest mitjà, fa uns dies, que hi ha molts fronts oberts per a aquesta celebració i el comiat. La del Grec serà, possiblement, l’acció més pública. Però dependrà molt de la situació de la pandèmia per poder completar tots els aspectes sensorials a què aspiraven amb aquesta actuació. Per això, avui prefereixen esperar a plantejar quina acció es podria arribar a desenvolupar. En principi, no hi haurà exposició (com la que sí que va fer Tricicle fa pocs mesos pel seu comiat dels escenaris, després de 40 anys de carrera ininterrompuda). I és que Comediants ja es va empescar una antològica (amb 60.000 espectadors) al Palau Robert que serà difícilment superable. La van fer als 44 anys, fent una provocació a la celebració de les efemèrides en anys rodons. Sí que planteja Joan Font editar un llibre d’art similar als de Sol, solet i La nit, avui absolutament descatalogats i considerats com a veritables obres d’art i que figuren en col·leccions de museus de referència mundial. Avui només en tenen disponibles col·leccionistes, que els venen per més de 100 euros l’exemplar. Aquest nou llibre hauria de servir per ensenyar quin ha estat l’univers creatiu de la companyia, molt arrelada a les festes populars i al carrer, i també en quins camps s’ha desenvolupat, més enllà dels happenings del carrer. També han dirigit òperes o han fet indagacions en l’escenari, la televisió i el cinema. No serà l’únic llibre que apareixerà per aquestes dates. L’Institut del Teatre també en prepara un sobre Joan Font, com a professor de teatre, que se sumarà a la col·lecció d’altres noms com els directors Hermann Bonnín i J oan Anton Codina , els escenògrafs Iago Pericot i Joan Castells , o la dramaturga Rosa Victòria Gras . Paral·lelament participaran en unes jornades a l’SGAE sobre les autories dels textos no literaris. Per acabar, Joan Font prepara amb Piti Español una mena de conferència espectacle que farà un repàs de la companyia.
La Vinya de Canet
Comediants va començar a treballar al Teatre Odeon de Canet de Mar. Posteriorment, es va traslladar a la finca de La Vinya, que va esdevenir el seu lloc de vida i treball. Durant dècades, la companyia s’ha resistit a vendre el terreny per a l’especulació immobiliària. Ara estan en converses amb l’Ajuntament per a la cessió de part de la finca per a jardí públic. Jaume Bernadet, un dels històrics de Comediants, s’entreveu com a nou director de l’Odeon, que afronta una notable reforma actualment, explica Joan Font.
Comediants està molt orgullosa d’haver acabat voltant per tot el món i en escenaris privilegiats com l’Opera House a Sydney o La Pedrera i el Park Güell. Però no va deixar mai d’anar a petits pobles a fer actuacions: “Érem a Nova York però no deixàvem d’actuar a Santa Perpètua”, posa com a exemple. Recorda el cas d’un poble de la Franja on hi anaven a canvi de licor de préssec i caixes de préssecs que cobrien amb el que no els arribava del caixet. “Sempre volien que féssim la mateixa festa. Ho entenien com un ritual”, comenta Font. Comediants (impulsora del que avui és Fira Tàrrega) durant molts anys va viure en comuna, compartint vida i feina i desplaçant-se allà on els cridaven. Podien sortir cap a Itàlia per a una setmana de funcions i acabar lligant estades de mesos. Eren anys que Comediants, com La Fura dels Baus , La Cubana o Pep Bou i Albert Vidal, jugaven en l’escena internacional, sense ser tinguts en compte en la cultura oficial que es construïa al TNC o el Liceu. Treballar en comuna permetia investigacions de llarga durada per a futurs espectacles.
El que no ha sabut fer Comediants és tenir cura econòmica. No hi va haver cap membre que s’hi volgués dedicar. I, com La Fura dels Baus, es van trobar en el moment de màxima esplendor artística (després de la gala dels Jocs Olímpics i la de l’Expo de Sevilla, del 1992) “arruïnats”. De fet, ja ho pontificaven en alguns dels seus primers escrits de la companyia els de Comediants: el seu repte financer era “com a mínim no perdre-hi diners”, recorda enriolat Font.
Fi d’una època gloriosa del teatre al món
Comediants ha buscat fórmules per trobar un recanvi generacional. Però la forma de vida en comú, fos a La Vinya o posteriorment en un edifici en què cadascú vivia al seu pis amb els seus fills o pares, és un model de producció i treball que no ha sabut adaptar-se als nous temps escènics. Comediants ha treballat a partir dels rituals i les tradicions populars i locals per convertir-los en universals: espectacles com Dimonis ha voltat arreu, per exemple. Avui, també han admès algun cop, el joc de pirotècnia que van arribar a fer servir seria difícilment assumible per les normes de seguretat. Una situació per la qual La Fura dels Baus s’ha sentit expulsada, sovint, aquests anys. La Cubana prepara per a aquest mes de febrer un nou retorn a la cartellera de Barcelona amb Adeu, Arturo, al Coliseum. Sona a comiat? En tot cas, l’exposició la mantenen oberta al Miramar de Sitges. I Carles Sans, del Tricicle, es reivindica en solitari a Per fi, sol!.