Autèntiques

Alain Platel juga amb molta elegància a la contradicció. Fa visible el patiment i alhora la felicitat de les persones transsexuals (que se senten atrapades en un cos amb el sexe equivocat) sense fer-ne un pamflet. És habitual i efectiu en aquest tipus d’espectacle que cadascú expliqui, en primera persona del singular, el seu testimoni, les seves anècdotes i paradoxes del dia a dia. Amb això, l’espectacle ja roda sol; només cal garantir-li escenes de ritme. Però Platel ha renunciat a la idea més òbvia. Ho va fer fa 10 anys (quan no hi havia l’hàbit d’ensenyar-ho d’ara) i avui hi torna amb els mateixos cossos, deu anys més vells (i l’absència d’una d’elles, que va morir fa cinc anys). L’edat era un element que afegia vulnerabilitat als transsexuals el 2010. Perquè, en un cos vigorós i jove, tot és manifest i festa. Però amb la pell caiguda la felicitat és molt més íntima i menys espectacular. Platel, és més, posa dos contrastos al quadre: un noi jove i una dona. Són els dos extrems que adoren, que somnien, que els fa ballar la il·lusió. Són les seves dues metes que saben inaccessibles.

Les artistes transsexuals s’exposen des de l’autenticitat. Sent elles mateixes (o com els agradaria que les veiessin). L’edat és un impediment i, alhora, ha passat a ser un escut de defensa. La provocació és atenuada. Les actituds també han canviat. De ser les que dominen l’escena, que imposen el discurs i les formes, han passat a un gaudi molt més íntim. Segueixen somiant vestir-se i desvestir-se, maquillar-se i posar-se atractives, però no ballen l’energia de YMCA, sinó que prefereixen les balades d’El mag d’Oz (Over the rainbow), el Bolero de Ravel i una veu trencada per emular Marlene Dietrich cantant Were have all the flowers gone de Pete Seeger. Autèntic. Íntim. Universal. Apoteòsic. Pell de gallina.