Llibres
PILARÍN BAYÉS
Il·lustradora
“Mil vegades un editor m’ha fet confiança”
El meu marit era molt bon conductor de moto. Córrer és molt bonic; notes l’adrenalina, que et fa pujar l’estat d’ànim
Dels que van estar presos, admiro la capacitat de ser positiu de Cuixart. Són uns herois, com Mandela o qui vulguis
Pilarín Bayés, entre altres rutines, cada dia llegeix El Punt Avui. “Sobretot m’agrada l’editorial, les efemèrides i les pel·lícules de cinema, que les expliquen molt bé.” Va néixer a Vic, on encara viu, l’abril del 1941. Quan va fer els 80 anys, va acceptar una proposta editorial d’escriure i dibuixar un llibre en què expliqués els seus motius per viure. Com que ha arribat a la xifra estratosfèrica de mil llibres publicats amb dibuixos seus, la van reptar a trobar i explicar mil motius. El resultat és 1.000 motius per viure, un llibre de gran format totalment fet per ella que ha publicat La Galera.
Mil motius per viure en són molts... Va ser un procés gaire llarg, trobar-los?
Es pot dir que va coincidir amb la pandèmia. Em van encarregar el llibre una mica abans. Havia de ser autobiogràfic, cosa que no m’agrada gaire; volien que expliqués coses de la meva vida. Però no me n’acabava de sortir. El vaig començar a escriure potser deu vegades. Llavors vaig parlar amb les editores, la Pema Maymó i l’Ester Pujol, i em van dir que pensés mil motius que tinc per viure. El format m’agradava i em va semblar que m’aniria bé. Però quan ja tenia 320 motius em va semblar que no en trobaria més. De mica en mica em van anar sortint. Tot i això, hi ha gent que em diu si no he pensat en això o en allò, i el cert és que acostumen a tenir raó...
Està molt bé haver dividit el llibre en vuit blocs. Repassem-los. A ‘Moments estel·lars de la meva vida’ mostra especialment la família, força nombrosa...
Sí, nombrosa i fins a cert punt exòtica, perquè la nostra àvia era argentina i la família es va escampar molt, cap a les Canàries, Anglaterra, Mallorca, Galícia... Era una família molt dispersa que hi donava un cert pintoresquisme. En un temps en què no hi havia tants turistes, era bonic escoltar com explicaven costums d’allà on vivien.
Que un fill anteposi ‘Mazinger Z’ a una mare ha de fer ràbia, a més de provocar tristor, com llegim. A més, era una sèrie tremendament masclista!
Sí que n’era, de masclista, però aquell nano estava boig amb Mazinger Z i jo vaig quedar molt decebuda. Però hem de ser realistes: si ell estimava tant Mazinger Z, s’havia d’acceptar.
‘Viure i creure: els valors que m’acompanyen’. En aquest bloc veiem una Pilarín molt catòlica...
Soc bastant catòlica, i reconec que l’Església ha fet coses mal fetes, però n’hi ha molts que han obrat de molt bona fe. Criticar és molt fàcil. Els que no fan gaire cosa, criticar i prou, estan en una posició massa còmoda. Em fa l’efecte que tota la civilització que hem arribat a aconseguir, en el món europeu, es basa bastant en els principis cristians. Ha contribuït a l’estat del benestar, que no hem de deixar que es perdi, perquè sense això la vida es fa molt dura i complicada. Buscar la igualtat entre les persones i una visió ecologista penso que són valors que parteixen de màximes cristianes. Estimar els enemics, també, tot i que costa molt. És una utopia, i les utopies estan bé, perquè no hi arribem mai, però sí que podem aconseguir una miqueta d’aquesta utopia. Està bé tenir un horitzó el màxim de bo, perquè, tot i que no hi arribem, està bé intentar-ho.
Té propostes en positiu, com ara l’augment del feminisme, cuidar els infants, tenir més llibertats... I en negatiu: el consum de drogues, la justícia poc justa, la pobresa... Més que “motius per viure”, són motius per reflexionar.
Motius per viure o per capgirar-los. A alguns veiem que no hi arribem i cal intentar aconseguir-los. En cada època hem guanyat coses. El respecte per les opinions, per exemple. Jo recordo, de petita, a Vic, una noia que era mare soltera i li van fer la vida impossible. Qui som per decidir sobre els altres o per no acceptar que persones del mateix sexe s’estimin?
En el tercer apartat, ‘La poesia: jugar amb les paraules’, repassa tot de poemes amb què se sent implicada d’una manera personal... Se’ls sap de memòria?
Doncs no tots, no. Tinc una germana amb problemes de memòria, però li començaves a recitar el poema de José María Pemán Feria de abril en Jerez i el seguia perfectament, perquè el que aprenem de joves no se’ns esborra.
I també recull dites, frases fetes i sil·logismes... Com és, aquest darrer cas?
Em van venir al cap els sil·logismes que vaig aprendre d’adolescent. A la vida en fem servir molts, de sil·logismes, com ara “Tots els homes són mortals. Totes les dones són éssers humans. Homes i dones són mortals”.
Parlem de ‘Les arts i els artistes’. Fa una llista de músics que li agraden, de clàssics i molts de catalans prou actuals. Treballa escoltant música?
Sempre. Escolto la ràdio, però hi ha programes que inclouen molta música nova. N’hi ha de molt consistents, de la gent jove, Els Catarres, els Antònia Font, són músics molt bons, que amb el temps recordarem. De jove no m’agradava el Dúo Dinámico, se’m feien comercials, i en castellà... Però ara, quan els escolto, gairebé m’emocionen.
També defineix amb un traç elegant tot d’il·lustradors actuals... N’hi ha molts i de molt bons, oi?
N’hi ha de molt bons, sí. Ha pujat un planter extraordinari. Els mètodes pedagògics moderns, amb molta llibertat, han contribuït a aquesta mena d’aprenentatges artístics, a dibuixar, a fer música...
Fa llista de referents d’art, de pel·lícules, de moda... Parlant de moda, des de quan es va singularitzar amb els barrets? Va ser de cop i volta o de mica en mica?
De mica en mica. Quan era petita, el barret de l’escola em feia molta ràbia i me’l treia així que podia. Amb els anys, em vaig adonar que m’anava bé perquè no portava ulleres de sol –era molt curta de vista–, i els barrets a l’hivern abriguen i a l’estiu em tapen el sol. Ara, si surto de casa i me’l descuido, trobo que em falta alguna cosa.
Aquí arribem a una mena de descans entre blocs, ‘Univers Pilarín’, i ens parla dels barrets, precisament, i confessa que és mala cuinera i aficionada a la velocitat, amb esquí, patins, moto...
En canvi, mai he conduït. Però no tinc mai por quan vaig en cotxe amb un altre, perquè penso que el primer que no es vol matar és qui condueix. El meu marit era molt bon conductor de moto i anava molt ràpid. Córrer és molt bonic; notes l’adrenalina, que et fa pujar l’estat d’ànim. Hi vam anar molt, en moto, fins que va tenir un accident terrible que el va deixar malmès la resta de la vida, que per sort van ser 30 anys més.
Cinquè bloc, ‘L’ofici: del traç al llibre’. Un bon resum de la seva trajectòria professional, amb els inicis, editorials, editors, feines paral·leles... Quantes hores es passa treballant a l’estudi, encara?
Moltes. Començo cap a les nou. Molts cops vaig a l’estudi –que és en una caseta que tenim al jardí, amb la meva filla– encara sense vestir, però ja m’hi enganxo a treballar. Fins a l’hora de dinar, cap a la una, que sempre és sorpresa, perquè tenim la Carina, que fa molts anys que ens fa el dinar. Després surto al jardí a llegir el diari i faig una mica de migdiada. Cap a les quatre torno a anar a l’estudi i treballo fins a les set. Després faig altres activitats i passejo. I al vespre sopo amb el meu fill, una amanida, que això sí que ho sé fer. I miro una mica la televisió, si fan una pel·lícula interessant, o programes com el FAQS o el Graset, que explica molt bé les notícies... I cap a les dues o quarts de tres vaig a dormir, i ho faig molt bé. No tinc cap problema d’insomni com d’altres de la meva edat.
Amb disciplina ha publicat mil llibres. És conscient de la brutalitat de la xifra?
Fa molts anys que la perseguia i durant anys semblava que era a tocar i no arribava. Ha costat assolir una xifra tan rodona. Independentment de si ho faig més bé o més malament...
Malament no ho pot fer, o no hauria passat de tres o quatre llibres...
Si més no, mil vegades un editor m’ha fet confiança. I això, sembla que no, però costa d’aconseguir.
Anem pel sisè, ‘Les persones que em commouen’. Una llista llarga amb molts coneguts o saludats. Quina persona que ha conegut la va emocionar més?
Els que més, els propers, però de persones que només he vist un dia o només he saludat, diria sor Lucía Caram, Federico Mayor Zaragoza, Jordi Cuixart... Dels que van estar presos, admiro la capacitat de ser positiu de Cuixart. En comptes de queixar-se, d’estar enfadat i tenir rancúnia, més aviat era ell qui consolava qui l’anava a veure. Són uns herois, com Mandela o qui vulguis.
I tant... I arribem al setè bloc, ‘Descobrir el món: els indrets que m’han acollit’. Aquí veiem que ha viatjat moltíssim!
He viatjat bastant, he anat a molts llocs, però no et pensis que de la millor manera. Per exemple, a Singapur hi vaig ser dos dies, només... Conèixer altres cultures és una cosa que m’ha agradat molt.
És veritat que a la maleta sempre porta la Creu de Sant Jordi?
Oh, i tant! Si he d’anar a un acte una mica mudada, queda molt bé. I també sempre porto un llaç vermell, per una amiga que tenia un fill amb sida, i un llaç groc, mentre hi hagi polítics a l’exili.
L’últim apartat és ‘El meu país és al meu cor!’. Sempre ha estat independentista?
Jo no era independentista perquè vinc d’una família mig argentina, mig andalusa, i la meva mare no em va donar mai cap pista per ser independentista. Però amb els anys vaig anar trobant aquestes pistes: tenim un país especial, però mal tractat. Vaig pensar que la democràcia ens permetria estar dins d’Espanya amb bonhomia, que ja m’anava bé, però em vaig adonar que la cosa no anava bé i, sense menystenir ningú, crec que hauríem de poder fer la nostra. Podem col·laborar i ajudar tothom, i tant, i ho farem de gust, però que les decisions i els calés depenguin de nosaltres.
Sempre ha tingut aquest tarannà tan positiu i tan rialler, però, alhora, sent crítica i compromesa? O el temps l’ha anat canviant, d’alguna manera?
De vegades la vida et fa canviar algun punt de vista, en política, en gustos... El meu pare sempre deia “de savis és canviar d’opinió”, però jo no he canviat gaire, sempre he tingut un tarannà com el d’ara.
Doncs per molts anys i que tots arribem a viure en un país independent.
Gràcies, així ho espero.
Carregar una creu amb bon ànim i orgull, una Creu de Sant Jordi
Com a catòlica, Pilarín Bayés està acostumada a carregar el pes d’una creu, el pecat original, la culpa, però com que és imaginativa i divertida en porta una altra que l’omple d’orgull i que ha passejat pel món, la Creu de Sant Jordi que la Generalitat li va concedir fa 30 anys justos, el 1991. Té 80 anys, però una energia i un tarannà jovial que li permeten encara treballar, llegir, passejar, banyar-se a la piscina a l’estiu, rebre o visitar amigues, anar-se’n a dormir tard mirant la televisió i, això sí, fer-ho amb bona qualitat del son. Admirable. A 1.000 motius per viure fa un recorregut per les experiències, les emocions, els viatges, els records i les persones que han marcat la seva vida. El llibre número 1.000 de la seva trajectòria arriba a les llibreries amb La Galera, el segell amb què va entrar al món editorial l’any 1964 amb la publicació d’El meu pardal. Amenitzat amb els seus personatges de galtes enceses que han agradat des de fa tants anys a petits i grans, Pilarín Bayés fa un recull de tot allò que ha marcat la seva vida, des del fet més transcendental fins al detall més quotidià.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.