Comptadors a zero

Si l’onada ho permet, el retorn a la normalitat dels festivals va fent net. Un bon exemple és el del cap de setmana dels programadors que, pràcticament, tots els espectacles de dissabte i diumenge ja s’han vist en festivals o fent temporada a Barcelona. Avui, per exemple, arriba Sonoma al Temporada Alta (que ha estat un dels èxits al Festival d’Avinyó , després de la seva estrena al Grec el 2020). El gruix dels programadors de estivals europeus han tornat, però encara falta la presència dels llatinoamericans, per exemple. Tot i així, aquesta concentració d’espectacles és un format d’èxit i permet el privilegi de veure els treballs recents de creadors referents com Angélica Liddell, Romeo Castellucci i La Veronal o l’Agrupación Sr Serrano. que les estrenes siguin reeixides o no, ja no és mèrit o demèrit del festival. Liddell ha indignat (tot i deixar glaçat el públic); Castellucci ha impactat (amb un espai sonor i una il·luminació sòrdida) però desaprofita la baixada als calabossos per entendre la raó d’aquesta dret a la violència per llei.

Narcís Puig, director adjunt del festival admetia en la presentació de la setmana passada que potser la majoria de les peces de la desena de treballs d’aquests tres dies juga amb una estètica amable, però rebutjava que cap “no fos intensa”. La concentració d’espectacles contemporanis es repetirà la setmana vinent per acollir un satèl·lit d’una altra trobada internacionals, que ha propiciat l’Institut Ramon Llull i l’ICEC. Han superat el ple d’inscripcions i a més de veure espectacles, faran ruta per equipaments de la zona i debatran sobre les emergències de les arts en viu, avui.

Dijous van començar a arribar els 82 programadors per veure els dos primers muntatges signats per Castellucci (Bros) i José Antonio Portillo (A pie). Fins ara, Portillo s’havia decantat per uns espectacle molt vivencials, molt arrelats a l’emoció i a la narració d’un petit racó però que s’estenia per tot el perímetre de las Biblioteca de cuerdas y nudos, per exemple. En aquest treball, en canvi, ha saltat a una instal·lació en què són els mateixos testimonis els que parlen sobre la seva infància i, posteriorment sobre la responsabilitat de ser pares: el cervell és com una calaixera que reobre compartiments que feia dècades que tenia tancats. Un fill aixeca els records de la infància. I les contradiccions. El muntatge tecnològic remet a treballs de CaboSanRoque per l’experimentació sonora. Tot i que, des d’una aparent fredor, en realitat torna als meandres del record propi i d’una nostàlgia que agrada abraçar.

Castellucci va demanar 25 actors no professionals per vestir-los de policia. Pel que es veu els devia demanar que es deixessin bigoti, perquè era la coincidència entre el repartiment, a més de l’uniforme i d’acceptar les ordres sense temps a dubtar-hi. Que la policia té dret a la violència, és legimitat per l’estat de dret. Que n’abusi, esquitxa (alguns cops) els papers de diari i la justícia. Castellucci volia indagar en el fet per què se li concedeix aquesta autoritat i en qui dicta les ordres. En realitat, la peça no grata sobre aquest angle, que podia haver estat revelador. Sí que es constata que les autoritats, envoltant el pati de butaques amb les porres a la mà, imposen una certa submissió. Però això no és nou (per molt que congeli la sang). Castellucci remet a un món icònic de l’art (reproduint quadres com El davallament de la creu; Afusellaments del 3 de maig, o La lliçó d’anatomia del Dr. Nicolaes Tulp) interpretat per policies. O confronta violència amb obres i personatges (des de l’art clàssic a Beckett). També hi troba paral·lelismes amb la religió. Perquè hi introdueix Jeremies i perquè acaba arribant un messies, que, aparentment posarà fi a les injustícies. En realitat, la germandat l’acabarà engolint com una peça més del seu exèrcit.

Liddell, a raig

Angélica Liddell proposa a Terebrante un passeig pel flamenc. Una aproximació tant particular que fuig de cante, palmas i baile. Sí que hi ha guitarres, la roda del carro que representa el col·lectiu gitano i dosis de superstició. En comptes de parlar ella –el que el públic espera perquè són flagels celebrats– cedeix la paraula projectada a El agujetas: “Sense dolor no hi ha cante”, diu. I la reina del teatre del dolor infligeix dosi de mal amb una filmació en primer pla a una operació d’una boca a la qual se li van extirpant totes les dents i fent supurar pus de les genives. De l’angúnia, en van saltar riures nerviosos. La imatgeria i la repetició, com un karma, permet identificar una Liddell que no va sortir a saludar. El quadre, tot i que frapant, va respondre’s amb un aplaudiment fred. No va convèncer tot i demostrar presència i magnetisme a escena, a dolls, com una deu insaciable.

Andrea Díaz repetia amb M.A.R ., una peça intimista (com la de Portillo) en què narra una relació d’un dinar familiar. L’artista plàstica, que es va passar a la manipulació d’objectes després de veure Insomni de Xavier Bobés, explica petites intimitats. Ho fa amb una contínua transformació de la taula de menjador, que passa d’edifici, a un mapa, a instants de vida, a intimitat mig desvelada. A mig camí de la ficció i de la realitat. Posant el comptador a zero en la sobretaula de cada àpat, escoltant i observant. Com aquest cap de setmana de programadors que s’ha reordenat. Ahir, estaven previstes funcions de Crisálida , de The mountain , de RRR i de Conferència espectacular.