L’alçament del postflamenc

Després de les gitaneries simfòniques, del flamenc fusió i fins i tot de les variants més indie dels últims anys, només ens faltava assistir al part del veritable flamenc postmodern. Així va néixer Mellizo doble, aquest dissabte 27 de novembre, al Teatre Municipal de Girona, dins del festival Temporada Alta. L’indret era ideal, ja que els (ara) clàssics, com Valle-Inclán, Lorca o Buñuel, segurament l’aprovarien: perquè ells també van ser, amb consciència i en el seu moment, bastards visionaris i transgressors.

La comesa va ser comesa per dos grans desconstructivistes, el bailaor sevillà Israel Galván i el cantaor El Niño de Elche, ara siamesos indissociables. Tots dos són coneixedors intersticials de l’art flamenc i, per això mateix, saben que la tradició no és estàtica, sinó que és en realitat un procés, i que no està immune (tot el contrari) al bandolerisme i a la contrafacció, a l’experimentació i a la paròdia. Així ho van demostrar aquests dos gegants, amb estatura axiològica i la puresa de la seva radicalitat estètica, de qui destrueix per construir de nou, obrint altres mirades, territoris i maneres de fer.

Tot i que no eren contrincants, sinó que es coadjuvaven, Israel i El Niño van repartir com boxejadors l’espectacle en dos assalts: la llum i la foscor. En el primer, van romandre encesos fins i tot els fanals de la platea, que així no es podia amagar de la desfilada peripatètica, òbviament coreografiada, amb percussions corporals, caixó i batecs sobre les fustes de l’escenari minimalista. El ballarí ostentava un davantal vermell reminiscent de toreros i sevillanes, mentre el cantant entonava pregons i recitatius d’inspiració costumista, esmentant referències fonamentals als Farrucos, Rafael Alberti, María de la O i fins tot Pastora, la germana d’Israel.

En les antípodes, el segon round de l’espectacle va ser un retorn a l’inici del temps, a una obscuritat cosmogònica i agònica, ja que a estones l’únic visible era el cap d’El Niño, exhalant com un guillotinat un cante jondo cerimoniós i lúgubre, quasi gregorià, mentre la silueta d’Israel Galván ballava sobre una pols que emetia, a més del soroll recalcitrant, una olor de sucre caramel·litzat. Van acabar, per descomptat, davant del Gran Silenci, buscant la vida intel·ligent de l’audiència confusa però delectada que dubtava si aplaudir o no.

Va haver-hi també un epíleg, amb l’elxà rascant acords senzills a la guitarra i entonant les èglogues Sevillanas de Federico García Lorca mentre les llums dibuixaven sobre fums el miratge de la bandera espanyola. I finalment, un diminut bis d’uns breus segons, amb els Mellizos tocant fusta mecànicament, com en un exorcisme goyesc que va tenir el seu efecte de catarsi sobre la platea: dempeus, l’ovació dels espectadors va ser ingent, situant-se així a l’alçada de l’alçament.