Modernor no és modernitat

Que l’elecció de Ludovic Morlot com a nou director titular de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya sembla que fa temps estava presa ho manifesta el programa escollit per als concerts que aquest director francès celebrarà el mes de gener. Aquesta apòcrifa orquestra nacional, que no és capaç ni de posar dins del seu calendari els tres concerts que celebra fora de Barcelona, ha anunciat en el citat programa dirigit per Morlot la presència del tercer concert de Brandemburg de Bach que és escrit només per a la corda. És una prova que Morlot sap molt bé el que es fa i ha requerit aquest concert bachià per treballar la secció d’arcs. En aquesta direcció va la pregunta que es va fer el sotasignant a la fi del darrer concert de la temporada de l’OBC dirigit per Ruth Reinhardt: aquesta orquestra treballa sessions d’assaigs parcials en les seccions? No cal ser un gran analista per adonar-se que no. Amb un bon plantejament de Reinhardt en la construcció formal i en saber extreure alguns moments de clímax, el nou programa va posar de manifest l’absència d’aquesta tipologia de treball com es va comprovar en el trist resultat del sublim Adagio del Concert per a violí, opus 77 de Brahms amb una excel·lent Alexandra Conunova que va patir un acompanyament conseqüent amb un programa d’horaris d’assaig que no es correspon ni a l’alçada d’una solista com ella ni al d’una orquestra suposadament de prestigi com l’OBC . Quan ja hem comprovat que això de programar dones directores era l’aportació de L’Auditori al ja cansí i habitual llenguatge de correcció política i modernor, que no pas modernitat, a l’hora de la veritat la tria del nou titular de l’OBC ha estat masculina i al Museu de la Música es segueix exposant i lloant, inexplicablement, l’orgull i destí d’algú, com Joan Manén, que manifestava el seu suport a règims feixistes.