Tocant el cel
Demà s’inaugura la torre de Maria de la Sagrada Família, de 138 metres
El gran estel de vidre que corona el cimbori s’encendrà per primer cop al vespre
Següent repte: acabar la torre de Jesús, la més alta del temple
La Sagrada Família és la història d’un gran repte de reptes que s’han anat assolint, amb entrebancs múltiples, en els gairebé 140 anys que fa que duren les seves obres. Demà se celebrarà l’acompliment del darrer, un dels més rellevants, no només per la seva ambició constructiva, sinó també perquè, ara sí, marca el principi del final del projecte inconclús de Gaudí: la torre de la Mare de Déu, que dissabte i ahir s’ha il·luminat per parts per començar a ambientar el programa d’actes previst aquest dia de la Immaculada Concepció.
Hi haurà festa al matí, amb els grups de cultura popular de la ciutat; a la tarda, amb la missa que oficiarà l’arquebisbe Joan Josep Omella, i al vespre, quan, un cop beneït, s’encendrà per primer cop l’estel de dotze puntes que corona el cimbori més proper al cel del monument. Aquest instant tan especial es podrà seguir al carrer o al web Estel.sagradafamilia.org.
La torre de Maria, a l’absis del temple, s’alça sobre la cripta, on està enterrat Gaudí. Ell només va poder finalitzar un dels divuit pilars que havia esbossat en plànols: el campanar de Sant Bernabé, de 100 metres, la construcció més alta de l’Europa de l’època. Els seus successors van necessitar mig segle per aixecar-ne set més: els tres que mancaven per completar la façana del Naixement i els quatre de la façana de la Passió, cap dels quals supera els 112 metres.
I ara, 45 anys després de l’última d’aquestes fites verticals, s’ha culminat la primera de les sis torres centrals: fa 138 metres i es mira sense complexos els edificis que dominen l’skyline de Barcelona, la torre Glòries, de 144 metres, i l’hotel Arts i la torre Mapfre, de 154 metres. El dominen de moment. El següent desafiament de la Sagrada Família serà acabar la torre de Jesús, que arribarà als 172,5 metres, un pèl per sota de la muntanya de Montjuïc, tal com ho va deixar indicat Gaudí, que no volia que l’obra de l’home superés la de la natura.
“Som fidels a Gaudí”, remarca sense tebiors l’arquitecte director, Jordi Faulí, la quarta generació de continuadors de la seva obra magna, admirada arreu però també motiu d’enceses polèmiques. “Gaudí sabia que no l’acabaria ell i per això va deixar al màxim de definit possible el projecte i va tenir la gran visió de futur d’elaborar en maquetes de guix elements importants que alhora servirien de model per a altres parts”, explica Faulí.
La sagristia (dues, una es va acabar de construir el 2016) va ser el prototip que va crear com a referència de les torres centrals, que són una versió allargassada de la seva cúpula hiperboloide. La de la Mare de Déu la va personalitzar amb l’estrella dalt de tot. En una fotografia del seu estudi es veuen una desena de proves d’aquest ornament penjats del sostre. Tots van ser cremats el 1936. També es coneixen les seves intencions per escrits que parlen d’un astre “lluminós”. Una llum que tindrà de dia, reflectint el sol en els seus vidres i, de nit, amb els focus blancs que s’han instal·lat a l’interior del seu nucli, un dodecaedre de cada costat del qual surt una punxa piramidal. L’estel es va encimbellar fa deu dies i ha estat sotmès a proves de resistència, per exemple d’impactes d’objectes pesants a tota velocitat. Se sosté sobre tres esveltes puntes, pràcticament invisibles des del carrer, de manera que de fosc farà l’efecte d’ingràvida, com si estigués suspesa al cel.
Aquest darrer repte ha tingut un contratemps imprevist, la pandèmia, que ha reduït dràsticament la principal font d’ingressos per finançar les obres: les entrades que paguen els visitants. Els treballs es van paralitzar el març del 2020 i no es van reprendre fins a l’octubre a La Galera, el taller que té la Sagrada Família a Gaià, al Bages, on es fabrica la pell de les torres centrals: uns grans panells de pedra tesada (tenen unes barres d’acer a l’interior) que a peu d’obra s’acoblen com un Lego. La junta constructora va decidir concentrar els esforços en la torre de Maria, amb els diners que tenia estalviats, per donar “un missatge que tots hem de tirar endavant; és un símbol d’esperança”, sosté Faulí.
La Sagrada Família ja està un 75% construïda. Què falta? A la part alta, les quatre torres dels Evangelistes (135 metres), una de les quals, la de Lluc, s’estrenarà l’any que ve; la torre de Jesús, que ja té la meitat dels nivells col·locats (sis de dotze) i que estarà coronada amb una colossal creu mirador, i els quatre campanars de la façana de la Glòria, la principal del temple, que és la que es deixa per al final. La capella de l’Assumpta, la segona sagristia, trams de claustre, les cobertes... Queda feina per fer que no estarà acabada el 2026, el calendari que hi havia abans de la pandèmia per coincidir amb el centenari de la mort de Gaudí. Però la frase feta “això dura més que les obres de la Sagrada Família” té igualment els anys comptats. La previsió és que el 2024 es recuperi la normalitat de les visites i, si fos així, una altra data simbòlica per inaugurar el temple podria ser el 2032, quan es compliran els 150 anys de la col·locació de la primera pedra.
La torre de la Mare de Déu
Maria Palau
Fa 138 metres i és la segona més alta del conjunt de divuit torres que va dissenyar Gaudí. La de Jesús (1), en construcció, en farà 172,5.
Quan estigui acabat el cimbori de Jesús, es podrà accedir a la base de la torre de Maria, l’amplada de la qual fa 18 metres. L’interior és un espai buit presidit per una gegantina claraboia que recull la llum del sol que il·lumina l’altar.
Està formada per 14 costats parabòlics, 279 panells de pedra tesada i 800 finestres.
El terminal consta de tres parts:
La corona (2), amb dotze estels de forja a dalt de tot.
El fust (3), recobert de trencadís blau.
L’estrella (4), de dotze puntes piramidals, és de vidre amb les arestes d’acer inoxidable. Fa 7,5 metres de diàmetre i pesa 5,5 tones.
(1) Un somni al mig del no-res
El 19 de març de 1882 es va posar la primera pedra de la Sagrada Família enmig de camps de pastura. El solar, entre els futurs carrers Provença, Mallorca, Marina i Sardenya, l’havia comprat el llibreter Josep Maria Bocabella, fundador de l’Associació de Devots de Sant Josep, que es va proposar erigir aquest temple expiatori finançat amb donatius i almoines. Es va confiar el projecte a l’arquitecte Francesc de Paula del Villar, que va dimitir un any després havent construït només els primers metres de columnes i murs de la cripta (a la imatge, un gravat que mostra l’estat de les obres el 1884). Gaudí el va substituir. Tenia 31 anys i una idea d’església més original i ambiciosa que els promotors van ser valents d’acceptar perquè significava que mai la veurien acabada. Villar apostava per un edifici neogòtic amb una sola torre d’uns 100 metres. Gaudí i el seu geni expressionista se’l van imaginar amb divuit pilars, el més alt, de 172,5 metres.
(2) Les obres van estar a punt d’aturar-se en vida de Gaudí
Gaudí va treballar 43 anys a la Sagrada Família. A la dècada del 1910, va prendre una decisió radical: s’hi dedicaria exclusivament fins al final de la seva vida. S’havia barallat amb tots els clients i les obres del temple perillaven perquè no hi havia diners. Gaudí es va oposar frontalment a la seva aturada i, amb els seus col·laboradors, va picar a portes de gent benestant de la ciutat i va promoure una campanya de conferències i de visites, guiades per ell, a peu d’obra. Els donatius es van incrementar i els treballs van continuar. No seria l’última vegada que la Sagrada Família hauria de trampejar les penúries econòmiques. Gaudí va morir el 1926 atropellat per un tramvia i va ser enterrat a la capella de la Mare de Déu del Carme de la cripta, el que va deixar construït a més de la façana de l’absis, gran part de la façana del Naixement (a la imatge, una fotografia del 1927, de l’Arxiu Mas) i les escoles per als fills dels treballadors del temple.
(3) Foc!
Mort Gaudí, els seus deixebles es van arromangar de seguida. El 1935 ja estaven alçats els tres campanars de la façana del Naixement que mancaven (Gaudí només en va enllestir un, el 1925). El 1936 preveien afrontar la sagristia. La guerra va truncar els plans. I els revolucionaris s’hi van acarnissar: van calar foc a la cripta, a les escoles (a la imatge, la columna de fum vista des de la plaça) i a l’estudi de l’arquitecte. Plànols, dibuixos i maquetes van desaparèixer. Tot hauria pogut ser encara pitjor. No està documentat, però sembla ser que els exaltats volien enderrocar la façana del Naixement i que un dirigent d’ERC els va fer desistir persuadint-los que podien utilitzar-la per posar-hi canons. Tampoc van profanar la tomba de Gaudí, cosa que sí que van fer amb la de Bocabella. Acabada la guerra, es van reconstruir alguns models amb els fragments supervivents. És molt el material original que es va perdre, però els hereus de l’arquitecte van considerar que tenien prou informació, publicada en llibres, per continuar el projecte.
(4) Temps de captes i de polèmiques intel·lectuals
La postguerra va tornar a deixar els recursos de la Sagrada Família sota mínims. El 1954 van començar les obres de la façana de la Passió i, tres anys després, Francisco Sayrols, mexicà descendent de catalans, va donar 1 milió de pessetes i es va comprometre a pagar una torre sempre que els promotors del temple reunissin diners per fer-ne una segona. Van ser els temps de les populars captes. I el cas és que es van poder sufragar tots quatre campanars. L’últim es va aixecar el 1976 (any de la fotografia). Veus significatives del món intel·lectual feia uns quants anys que s’havien mobilitzat contra les obres perquè deien que traïen el geni de Gaudí. Dins de l’Església hi havia dubtes. L’arquebisbe Narcís Jubany, assessorat per l’arquitecte director Jordi Bonet, va decidir que prosseguissin. El 1985 Josep M. Subirachs va ser escollit per fer el conjunt escultòric de la façana de la Passió, i va rebre no només crítiques sinó insults vergonyosos. El 1986 es van començar a construir els fonaments de les naus, un procés que es va estendre fins al 2010. Amb final feliç.
(5) La visita del papa Benet XVI la va consagrar com a icona turística mundial
Gaudí, visionari, va tenir ànima de publicista. Va privilegiar una façana (i no el que a priori semblava més lògic, cobrir l’absis per tenir un espai de culte) perquè va intuir que seria la imatge per vendre el seu projecte aquí i arreu. Ergo per fer-lo avançar quan ell ja no hi fos. Ho va pronosticar, que vindria gent de tot el món a admirar la seva obra en construcció. El 1992, van ser 650.000 persones. El 2000, 1,4 milions. El 2015, més de quatre milions. Fins a la pandèmia, el nombre de visitants no ha parat de créixer. Aquest salt tan espectacular va coincidir amb el boom turístic de Barcelona, però també hi ha altres factors que el van propiciar, com ara que, el 2005, la façana del Naixement i la cripta fossin declarades patrimoni mundial de la Unesco (aquell mateix any també van entrar a la llista tres obres més de Gaudí: la casa Vicens, la casa Batlló i la cripta de la Colònia Güell, i ja hi figuraven des del 1984 el Park Güell, el Palau Güell i la casa Milà). L’empenta definitiva per a la seva difusió mundial la hi va donar la visita del papa Benet XVI per consagrar-la i per atorgar-li el títol de basílica, el 2010. Nou anys després, es va corregir una anomalia històrica: l’Ajuntament va concedir la llicència d’obres a la Sagrada Família.
