Pere Bellès invita a pensar la cabana com a espai mental

Què t’emportaries a la cabana? La pregunta té una relació evident amb el naufragi, que ens pressuposa deslliurats de servituds mundanes a la nostra illa deserta. Però la cabana no és un cocoter, no és l’exòtic domesticat, sinó un espai d’aïllament voluntari, un lloc auster a propòsit per al despreniment i al mateix temps la plenitud: no tenir res per omplir-te de tot. Pere Bellès ha construït la seva després d’un llarg procés de reflexió, al qual ha convidat també amics de diverses disciplines, i l’ha portada a la sala d’exposicions de Les Bernardes perquè qualsevol que hi entri imagini com voldria el seu recer, espècie d’utopia en una societat del soroll que invita poc al silenci i la soledat. La cabana, entre el somni i la fatiga, reflecteix la tensió entre un anhel i una resistència, entre la projecció d’un espai propici a la introspecció, al pensament i a l’idil·li amb l’entorn, i l’entrebanc quotidià del deure, la urgència i la dispersió.

Construcció d’“un ideal espacial, un espai físic que es pot percebre amb els sentits, però que també permet ser imaginat”, diu Bellès, la seva cabana homenatja Le Petit Cabanon que Le Corbusier va construir a La Roquebrune, el 1952, com a regal per a la seva dona, que de tota manera la va trobar incòmoda, certament, perquè hi ha tantes cabanes com persones que s’hi arreceren. A la que es va fer construir Heidegger el 1922 a Todtnauberg, a la Selva Negra, també s’hi va emportar la dona, que li servia el potatge a taula perquè ell tingués tot el temps del món per rumiar sobre les formes d’habitar. La cabana de Heidegger no és la mateixa on es va tancar l’atrafegada Elfride. Thoreau mateix deixava la seva estimada caseta de Walden per anar-se’n a dinar a casa de la germana, recorda Bellès, cosa que introdueix, fins i tot en la utopia, una bretxa de gènere. En qualsevol cas, l’artista terrassenc, establert fa anys a l’Empordà, ha pensat la seva cabana, de les mateixes mides (3,66 x 3,66 metres) de la de Le Corbusier, com un recinte unipersonal (sense cuineres, doncs) on retrobar-se amb allò que li és essencial: uns pocs llibres als quals continua sent lleial (Morin, Sennet, Wittgenstein, El petit príncep, la regla de sant Benet), i la roba gastada d’anar a bosc (la samarreta, els pantalons curts, les sabatilles), a banda d’una làmpada minimalista que honora el llegat de Lamfranco Bombelli, una cadira feta, com tota la resta, amb les seves mans, perquè “l’espai te l’has de guanyar”, i el wifi, potser un intrús estrany, aquí, que Bellès defensa per seguir connectat amb la xarxa del món. La seva és, de fet, una cabana oberta: en lloc de porta, un llindar (amb els 70 centímetres exactes de Le Petit Cabanon); en lloc de parets, una seqüència mòbil de lamel·les de colors (cada un dels quals té un significat profund per a ell) que aïllen i al mateix temps aixopluguen.

És un encert, perquè la cabana, com a “màquina de pensar”, pot ser també una casa antipàtica: tota abocada al jo, et priva d’estímuls externs, et separa dels altres, t’estalvia de veure allò que no vols veure. A vegades, has d’afrontar l’exercici de rebatre els teus propis desitjos de solitud per esbrinar si no oculten instints més foscos; potser també per consolar-te de la impossibilitat de veure’ls acomplerts. Bellès ha sospesat amb prou rigor els seus per construir una cabana on podria, assegura, anar-hi a rebre “una mort dolça”.