Història a foc lent

Hi ha històries que s'escriuen de cop, amb una sola acció, més o menys preparada, més o menys assajada, planificada i elaborada per a la immediatesa del moment. També n'hi ha que es couen a foc lent, amb una preparació constant, imaginades i desenvolupades amb cura, amb voluntat de ser perdurables, de ser constructives. Les primeres assoleixen un èxit fulgurant i tothom en participa; les segones obtenen reconeixements puntuals amb un èxit que es basa en el valor del que tenen com a fonamentals. De les primeres, tothom n'és conscient i les admira com a fites impossibles; les segones passen més inadvertides i qui les coneix s'hi emmiralla. Les primeres són presents als diaris; les segones, a la memòria col·lectiva.

Antoni Anguela ha estat un treballador incansable, d'idees clares i objectius definits, de línia segura i amb passos convençuts. Impertorbable davant de qualsevol adversitat, amb el seu semblant segur i la seva execució rotunda, va assolir objectius amb voluntat d'evolució constant, de creixement continu. Anguela era a tot arreu sense ser enlloc, demostrant una absència de personalisme poc habitual al sector. Allà on fes falta la seva acció, la seva experiència, l'Anguela hi era, i la seva feina es va fer especialment notòria al capdavant de l'Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona i l'àrea de comunicació de la Federació Sardanista de Catalunya. Assumir la direcció de la revista Som, impulsar el Grup d'Informadors Sardanistes de Catalunya, dinamitzar el Memorial Joaquim Serra són algunes de les fites més visibles d'una història, la seva, escrita a foc lent, meditada i intensa, molt més cerebral que no pas visceral, la qual cosa li va permetre una visió profunda de l'entorn. L'Antoni ja no hi és; la seva memòria queda inscrita en el record.