Malestar juvenil en un bosc tardoral

En un text de Marina Garcés, reproduït en un full que podia recollir-se a l’entrada d’El Canal on el cap de setmana passat va estrenar-se l’espectacle dirigit per Àlex Rigola que invoca el nom de la cèlebre suïcida enamorada de Hamlet, pot llegir-se: “Potser Ofèlia no va ser víctima de cap violència, sinó que es va avançar a les violències que no volia patir. [....] Potser no va voler ser jutjada per la mirada de cap home, ni el més estimat”, que la veia (també a la seva mare) com una puta. “El llit d’una dona sempre pot ser jutjat, disputat i injuriat. La base de totes les violències: l’amor d’una dona lliure sempre és posat sota sospita”, apunta la filòsofa, que conclou que, essent-ne potser conscient, “Ofèlia va decidir flotar lliurement riu avall”.

Rellegint els passatges de l’obra en què es fa present Ofèlia, és possible entreveure que sí que hi palpita una certa violència contra ella. La pressió del pare, Poloni, i del germà, Laertes, que li aconsellen que no faci confiança a les paraules amoroses de Hamlet i que reprimeixi el propi desig: els homes protegeixen les “seves” dones (filles, germanes, mares, esposes) dels altres homes: el seu reflex. El mateix Hamlet, amb tot allò que el rosega, posa en dubte que la seva bellesa pugui fer-la honesta i vol “enviar-la” al convent. Tanmateix, tot i que ho insinua i que va abordar la violència masclista a la instal·lació de teatre documental Macho Man, Rigola no sembla explorar aquest camí.

La interessant consideració sobre Ofèlia de Garcés conviu al seu text amb altres que fa sobre el malestar dels joves en el món actual i l’increment dels seus suïcidis. Després que la veu d’Agnès Marquès anunciï la mort d’Ofèlia com una notícia radiofònica, a l’inici de l’espectacle, sense fer-se visible l’escenari, sentim la del mateix Rigola, que també parla d’una societat malmenada on molts joves se senten angoixats, proclius al suïcidi. Aquest, de fet, sembla el camí explorat en un espectacle que vol ser un poema visual i sonor. D’aquí, en una bella escenografia que reprodueix un bosc tardoral i nocturn, una esforçada Roser Vilajosana esbossa amb una flauta unes notes de Tristany i Isolda, sembla abatuda a dins i a fora d’un cotxe vell, del qual intenta canviar una roda, mira la lluna, corre com si tingués atacs de pànic, puja a un arbre, i, això sí, declama alguns dels versos més malenconiosos de la tragèdia de Shakespeare. Està bé imaginar, omplir buits i temps morts, però pot sentir-se la sensació que se’ns pot donar alguna cosa més, que es podia treballar més una idea o haver-n’hi més. Potser.