El negre escau més

La videoartista Pipilotti Rist opina que vestim molt de negre perquè “ens fan por els colors”. Probablement té raó, però també passa que el negre escau més i, pel que fa a la literatura, distreu més que altres gèneres.

De cara a les festes de Nadal, la literatura negrocriminal és present com a opció de regal. En català, hi ha quatre novetats recents destacades i una de fa pocs mesos.

Sebastià Bennasar és un dels especialistes i divulgadors d’aquest gènere més coneguts a casa nostra. El seu currículum així ho demostra, amb una quarantena de títols, molts relacionats amb el gènere. La seva novena novel·la és El somriure dels guepards (Crims.cat/Alrevés), relacionada amb L’imperi dels lleons (2017), en què narrava 34 anys de la història de la família Neige, un clan mafiós de Lió.

“No és una segona part; és un llibre independent que té com a protagonistes els fills del clan Neige. En termes cinematogràfics, diríem que és un spin-off”, aclareix l’autor, afegint-hi que la novel·la “va néixer inspirada en la sèrie Gangs of London”.

“Tota l’acció passa al llarg d’una setmana del gener del 2022, quan a Catalunya hi ha una onada de fred i Michel Aubriot, un dels supervivents del clan original, és assassinat. En una setmana, hi haurà la investigació, la persecució i la venjança pertinent contra el responsable per part de Pascal Neige, que ara lidera el clan amb les seves germanes i el seu amant”, conclou.

La mateixa editorial i col·lecció publiquen El diable no viu a l’infern, de Franck Bouysse, amb traducció catalana de Maria Llopis. L’autor francès ambienta la seva obra a Les Doges, on viu en Gus, un camperol de mitjana edat que es passa els dies aïllat al camp, amb les vaques, amb l’única companyia del seu gos Març. A prop viu l’Abel, un home benèvol amb qui es fa amic i confident. La vida és tranquil·la fins que mor l’abat Pierre i comencen a passar fets inusuals.

“El que m’entusiasma de l’obra de Bouysse és el ritme pausat, de western, amb molt de paisatge que condiciona la història. És una novel·la de silencis entre dos personatges oblidats que viuen en un món rural en extinció i, de mica en mica, anem coneixent els traumes de tots dos, els secrets familiars”, comenta l’editor de la col·lecció, Àlex Martín Escribà.

“És una obra psicològica plena de contrastos poètics, com ara entre la negror de les cases i la blancor de la neu. El que llegim ens porta fins al punt en què hauria d’aparèixer la policia i començar una novel·la policíaca convencional, però El diable no viu a l’infern no és convencional, és una obra d’art de la novel·la negra.”

Fa pocs mesos, Rosa dels Vents va publicar No em busquis, en què una executiva de la part alta de Barcelona descobreix que el seu fill s’ha saltat la teràpia per lluitar contra l’addicció a les drogues i ha desaparegut sense deixar cap rastre. Al seu mòbil hi ha un missatge: “No em busquis.” Però ella no li fa cas i entra en contacte amb una noia excèntrica que trafica amb cocaïna i que serà el seu passaport a l’inframon de la droga i els seus perillosos habitants.

L’autora és Sara Medina, que, de fet, és un experiment creatiu. En realitat amaga un tàndem format per Carmen Fernández Villalba, periodista i guionista, i David Cirici, novel·lista multipremiat.

Llibres del Delicte acaba de publicar Olor de difunts, quarta novel·la de Ludmilla Lacueva. Quan la policia d’Andorra descobreix els cadàvers d’un empresari milionari i la seva amant, apareixen els fantasmes d’una mort que va tenir lloc fa 70 anys. Dues desgràcies unides per una mateixa arma del crim. “M’interessava molt viatjar al passat d’aquesta Andorra del 1950 que encara no ha entrat ben bé en l’era moderna i manté els seus usos i costums, la vida rural i el bon veïnatge”, explica Lacueva.

“Un dels eixos principals és com la cobdícia fa que la gent perdi el món de vista i es traspassin uns límits, cosa que tindrà conseqüències dramàtiques. I no hi pot faltar el pes que tenien els cacics del poble. Poso l’accent sobre la figura de l’hereu i de la pubilla i la importància de salvaguardar el patrimoni familiar”, hi afegeix l’autora andorrana.

Cerni Llop, comissari encarregat del cas, i Masoliver, l’exbatlle i únic que sap del cert què va passar anys enrere, hauran de resoldre un trencaclosques tan abrupte com els canvis que ha viscut Andorra les darreres dècades.

També té lloc a Andorra i amb uns temes morals similars el novè títol en solitari de Maria Dolors Guàrdia, Una assassina massa jove (Pagès Editors). El 2010, mor una milionària andorrana i la seva herència és molt cobejada. “Hi ha persones que es tornen dolentes i n’hi ha que no poden evitar ser-ho. La protagonista d’aquesta història compleix tots dos requisits”, afirma l’autora. Al voltant de la protagonista, els altres personatges lluiten per no ser-ne víctimes.

La maldat no sol perdre i genera uns engranatges difícils d’evitar, com ara el poder i l’ambició, i Una assassina massa jove és una història sobre la maldat humana que, al seu voltant, no fa sinó generar-ne més. Fins i tot arrossega una adolescent, un bisbe de la Seu d’Urgell i un de Solsona, un pastor convertit en mestre formatger... I, entre tantes trames sumades, Guàrdia encara explica la història dels comtes d’Urgell i de les amigues d’un club de lectura.