Cinema

Saber lluitar i resistir

El cineasta Amos Gitai, director de ‘Bait’, ‘Zona libre’ o ‘Rabin, el último día’, parla de la seva prolífica carrera en la inauguració d’una retrospectiva a la Filmoteca

“Per mi ha estat molt important mostrar les coses tal com són. No ha estat gens fàcil”

“Per ser cineasta has de saber lluitar, no només has de voler passar per la catifa vermella.” Amos Gitai (Haifa, 1960) ho va tenir clar des del primer llargmetratge que va dirigir, un documental sobre la història d’una casa al mont Hebron que ha anat canviant de mans a causa dels conflictes entre israelians i palestins. “He estat a Canes, a Venècia, però la meva primera obra, Bait (Casa), bàsicament va ser un acte cívic, perquè cal parlar de les coses, mostrar-les tal com són, i si la gent hi està d’acord, perfecte. I si no, té tot el dret a discrepar.”

Ho explicava abans-d’ahir en una presentació per Zoom a la Filmoteca, que dedica la primera gran retrospectiva de l’any a aquest cineasta i arquitecte, que defineix com “consciència crítica d’un país, Israel, que ha explorat des dels seus orígens fins a totes i cada una de les seves contradiccions”. L’exili, les arrels familiars, les ciutats o els retrats femenins són temes presents en la seva filmografia, representada en un programa de deu llargmetratges que es projectaran al llarg d’aquest mes. El cineasta havia de presentar personalment el cicle abans-d’ahir, però la pandèmia li ha impedit viatjar. Si no hi ha més entrebancs, vindrà a la Filmoteca els dies 21 i 22 de gener.

Amos Gitai és fill de l’arquitecte alemany Munio Weinraub, que va ser expulsat de l’Alemanya nazi. “El meu pare va ser un gran arquitecte format a la Bauhaus, va treballar amb Mies van der Rohe i altres arquitectes del període. El 1933 es va tancar la Bauhaus, el meu pare va ser colpejat i va anar a la presó.” La professió del seu pare el va influir profundament, explica, però hi afegeix: “Quan vaig tenir tots els títols possibles, vaig decidir que ja em podia dedicar a una altra cosa.” “Molts joves cineastes tenen la pressió de voler anar a Canes o Berlín, però jo no vaig sentir aquesta necessitat. Vaig començar a investigar en altres àmbits, vaig fer curts i súper8 per anar trobant el meu propi llenguatge, la meva sintaxi cinematogràfica.”

Amos Gitai creu que cinema i arquitectura tenen moltes coses en comú: “Totes dues no són arts íntimes i impliquen molta gent. En una pel·lícula has de tenir escriptors, escenògrafs, gent a la càmera, actors, editors... Ambdós mitjans comencen amb un text escrit, l’arquitecte amb un encàrrec, el cineasta amb un guió, i la qüestió a la qual s’enfronten tots dos és com traduir la narrativa a la forma.” I encara hi afegeix una altra coincidència: “Tots dos depenen dels límits econòmics del projecte i, en alguns casos, estan sota intervenció de la política o la censura. En una zona conflictiva com l’Orient Mitjà, aquests problemes apareixen una vegada i una altra i cal recollir cada gra de resistència...”

Com a cineasta, sempre ha intentat mostrar la realitat, una tasca gens fàcil en un entorn tan conflictiu com el seu. “Al llarg de la meva carrera, per mi ha estat molt important mostrar les coses tal com són –explica–. No ha estat gens fàcil. La meva mare va ser atacada per les meves obres. El meu bateig veritable va ser quan vaig decidir lluitar per mostrar les pel·lícules que realment volia mostrar.”

Guerra realista

Com altres cineastes israelians, Amos Gitai va fer el servei militar, va participar en conflictes bèl·lics i va patir experiències traumàtiques. En el seu cas, en la guerra del Yom Kippur (1973): “Jo aleshores ja estudiava arquitectura i feia el servei militar. Vaig ajudar a traslladar en helicòpter una sèrie de ferits des del camp de batalla. Era el cinquè dia d’aquesta col·laboració i l’helicòpter va rebre l’impacte d’un míssil. El copilot va morir decapitat i hi va haver altres persones ferides.” Inicialment no en volia fer cap pel·lícula, però 27 anys després, “arran d’una conversa amb Sam Fuller”, va acabar fent Kippur i estrenant-lo Canes.Tenia clar que volia fer un film realista, allunyat del que es fa sovint: “Per començar, qualsevol guerra és abans de tot un acte de trencament. No hi ha diàlegs, per molt que els guionistes de Hollywood ens diguin que n’hi ha molts.” Sí que hi ha, en canvi, “molt de soroll, sovint desagradable, i si hi ha alguna mena de diàleg és bàsicament funcional: a la dreta, a l’esquerra, agafa això, porta allò...” Sam Fuller li va donar un bon consell: “Em va dir que si no sabia com fer una pel·lícula de guerra, busqués en els meus propis records; la feina de dirigir és sobretot posar ordre, però jo el que volia era filmar el caos.”

Amos Gitai també va destacar la influència de la seva mare: “Per ser cineasta cal narració i cal forma. El pare em va donar la part de la forma, amb l’arquitectura, i la meva mare era una gran narradora, em va ensenyar l’altra pota del cinema.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia