El fundador romàntic

L’escriptor i crític musical Jordi Maluquer i Bonet, que va morir ahir als 86 anys, va ser el fundador del diari Avui i el seu segon director. Des de finals dels anys seixanta, Maluquer ja tenia la idea de crear una revista en català, i fins i tot havia registrat tres noms: L’Instant, El Temps i l’Avui. Va engrescar en el seu projecte idealista dos romàntics més, Josep Espar Ticó i Jaume Vilalta, i uns quants industrials, com Andreu Ribera Rovira. Però Madrid li anava donant carabassa. Després de l’última negativa, el 1972 es va trobar Espar Ticó pel carrer, el qual, amb el seu apassionament habitual, li va dir que calia ser ambiciós: “En lloc d’una revista, cal demanar un diari i, en lloc de mitja dotzena de promotors, cal que en siguem 50.000.” I fruit d’aquesta rauxa va néixer el diari. Maluquer i els seus dos amics van recórrer Catalunya buscant comptepartícips. Durant dos anys, la feina de captació es feia de manera clandestina per evitar que el projecte fos frustrat. En els primers temps, es convocaven entre 20 i 30 persones a la notaria de Puig Salellas i se’ls venia el projecte. La paperassa es feia amb ciclostils domèstics i les cartes es portaven a bústies diferents per evitar ser descoberts, però la notícia va córrer i van rebre amenaces verbals i telefòniques. Quan van arribar a 33.000 comptepartícips, va morir Franco i aquella mateixa setmana Vilalta va tornar a Madrid a demanar de nou el permís. El funcionari, que ja el coneixia, li va picar l’ullet.

“Vam saber entre Nadal i Reis que hi hauria l’autorització i, a partir d’aquí, vam començar a córrer i el diari va sortir el 23 d’abril”, em va explicar Maluquer. Aquestes presses dels primers mesos, durant els quals només es van fer tres números zero i no es van poder organitzar bé ni l’administració ni la distribució, van llastrar el diari durant anys.

Maluquer va fer amb molt de gust la tasca de promotor, però no s’ho va passar tan bé quan el diari ja estava en marxa. En un primer moment, s’hi va quedar de conseller delegat, fins que va plegar per discrepàncies amb Josep Faulí, el primer director, i va tornar a la seva empresa de perfums. Però quan el consell d’administració va destituir Faulí, Maluquer es va veure pressionat per acceptar el càrrec de director. “No sé com no em va agafar un infart, perquè continuava tenint la meva empresa de perfumeria”, em va dir fa anys.

La substitució no va ajudar a estabilitzar el diari i la redacció tampoc es va alegrar del canvi. Maluquer era un escriptor, un poeta, un melòman refinat, un crític musical, un home molt culte, però no era un periodista i, sobretot, no era un director de diari. Ell mateix explicava que la redacció no el va acollir gaire bé, tot i que era una persona que tenia bon tracte. Un membre del comitè d’empresa el va definir com un home dialogant, que escoltava, i que, a vegades, es deixava convèncer. Però un altre redactor, molt influent, deia que la seva “ductilitat sovint semblava un símptoma de feblesa i ajudava a afluixar els mecanismes d’autodisciplina de la redacció, que mai no havien estat gaire exagerats”.

Maluquer sempre va explicar que havia acceptat el càrrec per un màxim d’un any, però n’hi va estar cinc, en els quals va passar de tot. Va patir el 23-F; les pressions d’accionistes “misteriosos que posaven diners i que ningú sabia qui eren”; de Jordi Pujol, que li trucava “a tort i a dret”... Mentre va ser director, es van acabar els diners dels comptepartícips i van començar les angúnies econòmiques.

Ell no va fer fora ningú, ni hi va portar cap amic de fora, malgrat que el cap de correctors es queixava que només hi havia quatre o cinc redactors que escrivien bé el català. Maluquer confiava molt en les poques dones que hi havia a la redacció, perquè deia que treballen molt bé.

Va ser destituït el juliol de l’any 1982. “Em va fer fora Convergència. El consell d’administració considerava que el diari estava molt escorat a l’esquerra i manipulat, que jo era un calçasses i no dominava la situació. I que Jaume Guillamet, que era el subdirector, rebia ordres directes del Partit Socialista.”

Anys després, va ser el primer president del consell editorial d’El Punt Maresme i va formar part del consell editorial d’El Punt.