Crítica
teatre
Com el carbó
Carme Portaceli ha iniciat la col·laboració del TNC amb el festival de Santiago de Xile Teatro a Mil amb aquest muntatge, de Manuela Infante. Sovint, és regenerador provar noves teatralitats i barrejar-les amb la realitat local. A Fuego fuego, l’equip artístic d’Infante incorpora els tècnics del TNC i l’actriu Núria Lloansi. Treballen, aparentment, un quadre conceptual transformant el capitalisme voraç en forma de foc. Les víctimes són la natura i els desvalguts.
Des d’aquest punt de partida vàlid, van desgranant-se diferents formes en què el foc ha posat fi a la dissidència. Sigui a l’edat mitjana amb les bruixes. O sigui en l’actualitat, amb les plantacions de monocultiu. Per contra, i això li dona un aire que podria fer encendre espurnes ben properes, planteja la legitimació del foc com a forma de defensa: en l’obra se citen les barricades xilenes que, al cap d’un parell d’anys, han comportat un canvi de govern progressista. Són contenidors com els que van cremar després de la sentència de l’1-O i que una determinada premsa va considerar violència i va qualificar d’inadmissible. Ara, les de Xile, sembla que cap mitjà estatal les ha blasmat amb aquella contundència. En aquesta contradicció hi havia matèria per fer fluir una dramatúrgia que relligués dues realitats antagòniques a banda i banda del planeta.
Fuego fuego vol treure el pes de l’humà i provar d’escoltar altres elements no humans existents a la Terra, com és la vegetació (Estado vegetal) o, fins i tot, les pedres. La realitat és que aquesta posada en escena (amb bones troballes com ara el quadre negre inicial i blanc final) acaba depenent massa de la paraula, de les obsessions dels personatges, que acaben resultant simplistes, reiteratives i recremades com el carbó.