Àlex Nogué deixa parlar la natura a la Casa de Cultura

Boix, la instal·lació amb què Àlex Nogué va guanyar el 2017 la novena Biennal d’Art de Girona, és el punt de partida de l’exposició que inaugura demà a la Casa de Cultura de Girona (19 h). En aquella peça hi havia un arbre, un boix precisament, a través del qual l’artista, arrelat en l’exuberància garrotxina des del seu taller de la Vall d’en Bas i avesat a la reflexió formal com a catedràtic de pintura de la Universitat de Barcelona, feia confluir art i natura en una gran lona pintada, il·luminada per llums artificials que feien emergir l’arbre com a testimoni del pas del temps i de la feina interior de l’artista abans que l’obra fructifiqui. L’ús metafòric de les referències paisatgístiques, constant en el treball d’Àlex Nogué, reapareix a Quan els arbres deixaren anar la nit, una exposició –que és també un reconeixement a la seva llarga carrera artística– en la qual es torna a servir d’elements naturals per reflectir moments singulars de canvi i interrogar-se sobre el procés mateix de creació artística, amb una al·lusió inevitable a la incertesa del temps present. De fet, tot el projecte ha estat meditat i elaborat durant la pandèmia, i ha crescut tenint en compte les possibilitats que li oferien les dues sales de la Casa de Cultura per treballar en una obra de gran format. Ell mateix valora l’oportunitat que ha representat aquesta nova presentació a Girona: “És una exposició especial per mi i no sabria dir exactament per què. Potser perquè han agafat forma, sense imposicions, pensaments i emocions que s’anaven coent des de feia molt temps, potser perquè he identificat més intensament un sistema de creació que no posa l’autor en primer pla, i em fa molta il·lusió presentar-la a Girona.”

A la primera sala, hi ha cinc obres agrupades amb el títol Jardins, instal·lacions de paret amb objectes, pintures murals i vídeos en què l’autor estableix una substitució entre els elements de la naturalesa i els estats emocionals. Si la figura de l’arbre és part indestriable de la seva mirada, ara són els jardins, els “altres jardins”, modestos i resistents com una herba margenera o la fullaraca arremolinada sota un pont, els que serveixen per aprofundir en la relació de l’ésser humà amb la natura sense que calgui assenyalar-la, sinó creant les condicions perquè sigui percebuda. La segona sala l’ocupa l’obra de gran format que dona nom a l’exposició, inspirat en un text de l’escriptora argentina María Gainza, Quan els arbres deixaren anar la nit, una instal·lació de 35 metres de llargada, formada per una seqüència contínua de 38 teles en blanc i negre, cadascuna de les quals en genera una altra deixant que la pintura degotegi i la xopi, de manera que es pinten l’una a l’altra per acabar construint una visualitat absorbent. “Són pintures que materialitzen, sense fixar-la, l’evolució de la llum, de la claror a la foscor o a la inversa”, com matisa Àlex Mitrani, que hi veu un rastre de radicalitat oriental que emula, al mateix temps, el nodriment de les plantes. La peça es completa amb una peça musical composta especialment per Daniel Lumbreras, que segueix un procés de creació semblant al d’Àlex Nogué, amb una vocalització improvisada que és tota atmosfera, per generar un nou significat entre so i imatge.

Amb motiu de la mostra, s’editarà un catàleg que conté textos de les comissàries d’art independents Alexandra Laudo i Charela Díaz, i d’Àlex Mitrani, historiador i conservador del Museu Nacional d’Art de Catalunya, a més de les peces de l’exposició fotografiades per Josep M. Oliveras. La publicació es presentarà el pròxim 11 de febrer amb un petit concert de Daniel Lumbreras.