El pintor desclassat

Del Liceu Francès al barri Xino. Dels privilegis que es tenen per haver nascut en una família burgesa de l’Eixample a vendre el que fos en un mercat ambulant suburbial. La vida –que va triar voluntàriament– de Luis Claramunt va ser tan peculiar que la seva pintura forçosament també ho havia de ser. El problema en aquests casos és quan el personatge acaba eclipsant l’artista. I això és el que la Fundació Vila Casas vol reparar en l’exposició antològica que li ha dedicat als Espais Volart: 180 obres que ocupen tota la seva superfície, un desplegament que només fa excepcionalment per obrir la temporada.

I per què Claramunt, que fa just deu anys ja va tenir una bona exposició al Macba amb un apèndix al MNAC? “Em sap greu dir-ho, però és un gran desconegut per al públic”, diu Àlex Susanna, director artístic de la Vila Casas i cocomissari de l’exposició junt amb Sílvia Martínez Palou. De títol li han posat Naufragis i tempestes, el mateix que va tenir l’última exposició que va fer en vida, el 1999. Una vida que ja tenia els dies comptats perquè el càncer que patia estava desbocat. Ni tan sols va poder assistir a la inauguració, a la galeria Juana de Aizpuru de Madrid. El seu dolor tenia veu en unes teles d’uns temporals de gel, que són les que clouen el recorregut dels Volart. Va morir el 2000 als 49 anys.

Però havia començat a pintar de tan jove que fa l’efecte, veient tot el conjunt reunit, que en va treballar el doble, d’anys. El que és segur és que els va viure amb una intensitat extrema des que als 18 anys va marxar de casa. Va renunciar a les comoditats de la seva classe social elevada i va començar una aventura errant i arran de carrer, adoptant les formes canalles dels baixos fons, amb predilecció pels costums gitanos i amb debilitat per tot allò lligat al món del mar, inestable de mena, com ell se sentia. A L’illa del tresor, un dels seus llibres de referència, li va dedicar una àmplia sèrie (és una de les catorze que llueixen als Volart). Adorava els pirates. En un autoretrat d’aquella època, es va presentar amb un ganivet travessat a la boca.

Vivia de nit. I pintava de nit. Martínez Palou, cosina i estudiosa seva, explica el seu mètode de treball “catàrtic”. De clar somiejava en dibuixos el que volia expressar, i de fosc folrava les parets del seu estudi amb els quadres verges i els atacava tots junts.

A la ciutat on havia nascut el 1951 no s’hi va pas guanyar mai la vida, amb l’art. Però hi va viure coses que el van marcar, com la seva amistat amb Miquel Barceló, amb qui joguinejaven a fer-se retrats l’un de l’altre, o els estius que va passar a Horta de Sant Joan, les terres d’origen de la seva companya, la també artista Teresa Lanceta, que casualment exposarà a l’abril al Macba. Però Barcelona només va ser una parada del seu viatge per una pintura de tall expressionista, primer abarrocada i, tot i ser ja personal, deutora de Nonell, Van Gogh i Schiele. Costa de creure que hi arribés sense cap formació artística. Però així és. El cas és que la seva etapa barcelonina va durar quinze anys. El 1985 es va instal·lar a Sevilla i la seva pintura va començar una evolució imparable. La va anar depurant fins a l’essència. “Va créixer com a artista fins al final”, sosté Susanna.

A Sevilla va ser molt feliç, remarquen els comissaris, també perquè va ser el lloc des d’on va emprendre mitja dotzena de visites a Marràqueix, un altre fort impacte que va regirar la seva obra proveint-la dels colors del desert. Marxava amb un rotllo grandíssim de llenç blanc i tornava amb el mateix rotllo pintat de dalt a baix. També perquè va ser aquí, al sud, on Juana de Aizpuru, una de les galeristes més poderoses d’Espanya, va creure en ell. I el va convertir en un valor del mercat de l’art, inclòs l’internacional. No va ser fàcil, explica, per la seva manera de ser. “Es feia passar per un personatge massa accessible, però en realitat era un intel·lectual, sublim, educadíssim i galant.” Aizpuru ha prestat moltíssimes peces a la mostra. També s’hi ha sumat la família i una cinquantena de propietaris més, d’entre els quals Jordi Pujol Ferrusola, el fill gran de l’expresident.

I de Sevilla va fer el salt a Madrid, on va passar els últims deu anys. Molts, malalt. A la seva pintura es van manifestant els símptomes en escenes de vaixells a la deriva. “Cada vegada és més abstracte però mai ho arriba a ser del tot”, indica Susanna. El vaixell autènticament figuratiu el va trobar en un contenidor. Atrotinat, el va rehabilitar amb els seus utensilis artístics i quotidians. Els pals de l’embarcació absents van ser ocupats per pinzells i raspalls de dent. El poètic objecte, present a l’exposició, diu molt de la seva ànima sensible.