El setè dels Niebla

La vida d’Eduardo Niebla (Tànger, 1955) ha estat de tot menys estàtica i avorrida. Setè d’una família d’onze germans –entre els quals hi ha també el pintor Josep Niebla, recentment desaparegut, i el bateria Salvador Niebla–, l’Eduardo va viure la seva infància i joventut a Girona, en un entorn propici per a la creativitat: “Els meus germans grans sempre estaven parlant de filosofia i literatura, i al meu pare li agradava molt la música. Jo vaig començar als 5 anys amb l’acordió, però amb la guitarra es lligava més”, recorda i riu des de la seva casa estudi en una urbanització de Calonge, on es va instal·lar l’estiu del 2020 després del confinament i de veure com li anaven cancel·lant tots els concerts que tenia programats a Anglaterra, el seu país adoptiu des de final dels anys setanta.

El 1973, Eduardo Niebla va formar, amb el bateria Joan Puñet i el teclista Paco Ortega, un dels grans grups del rock progressiu a Catalunya: Atila. “El nom el va triar el meu germà Pepe, buscant una imatge potent i la manera d’enfocar el grup en un aspecte filosòfic. Volíem un grup que tingués un llenguatge universal, obert a les músiques del món”, explica Eduardo. “En aquella època m’interessava molt connectar amb el talent local, gent inquieta com ara els germans Palau i Salvador Sunyer [actual director de Temporada Alta], que ens va fer alguna lletra, quan vam incorporar Benet Nogué com a cantant i teclista”. En la seva curta trajectòria, Atila va publicar tres discos, The beginning of the end (1975), Intención (1976) i Reviure, gravat el 1977, però editat el 1978, just quan Eduardo va marxar a Anglaterra. “Inicialment, hi vaig anar per millorar el meu anglès, per poder anar a estudiar al Berklee College of Music, de Boston”, rememora aquest músic “100% autodidacta”. Però a Londres va conèixer Tom Newman, coproductor del Tubular Bells de Mike Oldfield, que va creure fermament en ell i li va obrir moltes portes, així que s’hi va quedar a viure. Anys més tard es va establir al nord del país, a North Yorkshire, on vivia envoltat de natura –com ara a Calonge– sempre que no estava de gira o gravant en estudis de mig món amb celebritats com ara George Michael, Belinda Carlisle i Craig David. Li van oferir participar en alguna reunió posterior d’Atila, però Niebla va preferir no mirar enrere i seguir el seu propi camí. A més, al Regne Unit la seva perspectiva musical va canviar: va canviar la guitarra elèctrica per l’espanyola i l’acústica, i va començar a treballar amb músics del món clàssic i d’altres cultures com ara l’índia, per compartir projectes als quals Niebla aporta la seva sonoritat mediterrània, impregnada sovint d’aires flamencs.

El seu últim disc, Las olas de Niebla (2019), va ser un homenatge al seu germà Josep, just quan començava a tenir la malaltia que en els últims anys el va deixar inhabilitat per a la vida i l’art. “Era terrible que un home tan vital hagués quedat així per l’Alzheimer, però jo li anava a tocar la guitarra a la residència i ell somreia i seguia el ritme amb el peu”, recorda Eduardo.

Ara feia més de vint anys que no tocava a Girona –el 1999 ho va fer amb un trio– i, animat per la seva actual parella, el dissabte 29 de gener oferirà dos concerts a l’ Auditori de La Mercè (17 i 19.30 h), acompanyat pel guitarrista portuguès João Lima. “El duet de guitarres espanyoles és preciós, és com una orquestra i pot tenir sonoritats molt diferents: la guitarra pot ser subtil i delicada o impactant”.

En aquests concerts, Niebla oferirà un viatge sonor per diferents períodes de la seva llarga carrera . “Així el públic pot veure d’on vinc i com he evolucionat”.