Els altres historiadors

Els grans trets de la història de Catalunya queden explicats en les obres dels historiadors més coneguts (de Ramon d'Abadal a Fontana, passant per Rovira i Virgili, Duran i Sanpere, Soldevila, Vicens i Sobrequés). Amb tot, arreu del país també hi ha hagut –i de manera notable– els que es podrien anomenar els altres historiadors, autodidactes i esforçats que han arrodonit i concretat, localment o regionalment, els retaules històrics generals, tot ajudant a analitzar la nostra realitat.

A partir de la recuperació democràtica i del rellançament de la cultura catalana (1975-1980), va reprendre amb força la multicentralitat de la catalanitat, expressada a través de la història local o comarcal, la cultura popular, el folklore, els ecomuseus i les publicacions especialitzades, donant compte de la gran varietat de les ciències socials: història, literatura, geografia, antropologia, arqueologia, toponímia o demografia, així com de les ciències físiques: botànica, geologia, etcètera.

Els protagonistes d'aquestes històries localitzades d'“un temps i d'un país”, tal com canta Raimon, el gran periodista guixolenc Gaziel els anomenà “els solitaris comarcals”, és a dir, tots aquells erudits, investigadors, professionals o afeccionats als estudis històrics o culturals (mestres, capellans, apotecaris, arxivers, poetes, advocats o metges) que a cada comarca, amb més o menys fortuna, intensitat de dedicació o amplitud d'interessos, van treballar en la recerca de les identitats respectives.

Des de finals dels anys seixanta, a la Ribera d'Ebre és evident que la figura de Carmel Biarnés (Ascó, 1928-1992) s'emmarca en aquest context i també és clar que es fonamentava en uns precedents. Així, des de l'excursionisme científic dels homes del Centre Excursionista de Catalunya –a finals del segle XIX– fins als actuals treballs d'història local o gràfica, recerca oral i fins i tot microhistòria que realitzen les recents promocions de llicenciats, hi ha tota una panoràmica extensa i diversa en la qual cal situar l'aportació comarcal.

En aquesta aportació, des de principis del segle XX, destaquen els estudis de geografia (física, humana i econòmica) del sabadellenc Pau Vila, al voltant del qual van formar-se, entre d'altres, el reusenc Josep Iglésies i Lluís Solé i Sabarís, de Capellades, coautors de la Geografia de Catalunya (Aedos, 1958-1974), en quatre volums, al costat d'altres especialistes com ara Salvador Llobet, de Granollers; Joan Vilà i Valentí, de Sallent, així com del lingüista Joan Coromines i de l'historiador Ferran Soldevila.

La fe catalana d'aquells homes superà el trauma de la guerra i l'exili. I així, l'endemà mateix de la derrota, vora seu s'estructuraren algunes realitzacions que permeteren la continuïtat: la Societat Catalana de Geografia, la Societat Catalana d'Estudis Històrics (ambdues filials de l'Institut d'Estudis Catalans) i les assemblees intercomarcals d'estudiosos. L'ànima d'aquesta embranzida va ser Josep Iglésies, acompanyat sempre per Joan Ainaud de Lasarte, historiador de l'art; l'igualadí Joan Mercader (deixeble de Vicens Vives) i el vallenc Pere Català Roca.

En aquestes societats i assemblees, els historiadors i erudits de tot el país es retrobaren –no sense dificultats, com ja se suposa– després de la desfeta nacional. Al voltant dels pioners d'arreu del país van anar refent-se, o creant-ne de nous, els centres d'estudis que, molt abans de la guerra, la gent de l'Institut i de la Mancomunitat noucentista havien impulsat a cada comarca, fent extensiva la idea de “Catalunya Ciutat”.

D'aquesta manera, l'esmentat Mercader impulsà el Centre de la Comarca d'Igualada (1947); des de Martorell, Isidre Clopas organitzava la Primera Assemblea d'Estudiosos (1950); Iglésies, amb Santasusagna i Amigó, crearen l'Associació d'Estudis Reusencs (1952); des del Maresme i Andorra, Esteve Albert (conegut pels seus pessebres vivents) anava per tot Catalunya a favor de les cultures locals; al Pallars, Joan Lluís rememorava el Pirineu més pastorívol; des de Lleida, Josep Lladonosa destacava com el màxim historiador del ponent català, de la mateixa manera que a Girona emergia la figura de Santiago Sobrequés, i a Figueres, la d'Alexandre Deulofeu (amb la seva Matemàtica de la història).

En terres d'Olot, mantenien la flama Joaquim Danés, Josep M. de Solà Morales i Ramon Grabolosa. A la Costa Brava, Esteve Fàbregas ha documentat la seva història marinera, colonial i turística. A la Plana de Vic, els clergues Eduard Junyent i Antoni Pladevall; al Penedès i Garraf, tot el grup del Museu Balaguer (Rius, Orriols, Virella...); al Camp de Tarragona, Josep Maria Recasens, des de Tarragona ciutat; Salvador Vilaseca –arqueòleg, prehistoriador i metge–, amb els també reusencs Iglésies i Ramon Amigó (estudiós de les toponímies locals); Ferran Jové, de les Borges del Camp; Eufemià Fort, historiador de Santes Creus, des de la Selva del Camp, i, des dels setanta, el reusenc fa poc desaparegut Pere Anguera.

Les ciutats de Valls i Montblanc van donar, també, els seus nuclis. El primer, amb la figura senyera de l'arquitecte Cèsar Martinell, Pere Català Roca i els germans Joan i Daniel Ventura, a redós de l'Institut d'Estudis Vallencs. El segon, al voltant del museu-arxiu montblanquí, amb Josep Maria Poblet (polític, historiador i dramaturg), el llibreter Josep Porter, l'historiador i monjo del monestir de Poblet, Agustí Altisent, i Maties Solé, llicenciat en Belles Arts. En Terres de l'Ebre –més desmanegades encara que la resta– sobresortiren les personalitats del doctor Manyà, teòleg gandesà; dels poetes tortosins Vergés, Bonfill i Massip, i del cronista de l'exili i memorialista de l'Ebre, Artur Bladé i Desumvila, reincorporat a la terra natal el 1961. En aquesta àrea del sud, i bevent espiritualment d'ells, cal situar, des de meitat dels seixanta, les obres del tortosí Ramon Miravall i de l'asconenc Carmel Biarnés (memòria dels moriscos), dignes successors d'aquests altres historiadors.