De presó a centre d’art

Una casa és una màquina per viure, deia Le Corbusier. L’antiga presó de Mataró serà una casa perquè hi visqui l’art. El centre Mataró Art Contemporani (M|A|C) s’hi va traslladar fa dos dissabtes amb una il·lusió desbordant. I és que ha passat de no tenir casa a tenir-ne una d’especial, carregada d’història i de memòria.

Una presó no és el lloc on s’espera trobar-hi un centre d’art. A Espanya només hi ha un altre cas a Badajoz, el Museo Extremeño e Iberoamericano de Arte Contemporáneo (Meiac). La de Mataró té, a més, una singularitat d’origen. Va ser el primer edifici penitenciari que es va alçar a l’Estat amb un disseny panòptic. Del grec panoptes, “el que tot ho veu”, com el gegant dels cent ulls de la mitologia clàssica: des d’un únic punt es tenen a la vista totes les cel·les.

L’autor de la construcció carcerària mataronina va ser l’arquitecte Elies Rogent, l’artífex de la Universitat de Barcelona i de la reconstrucció del monestir de Ripoll. Les obres es van iniciar el 1853 i es van culminar just deu anys després. L’edifici, de 1.000 m² i pensat per encabir 55 reclusos, va complir la seva funció de presó durant una mica més d’un segle. Va tancar a finals dels anys seixanta del segle passat i, a partir de llavors, va anar encadenant diverses vides. La primera, encara aferrada a l’original, com a dipòsit de detinguts, alguns dels quals vinculats a la lluita antifranquista. En democràcia l’Ajuntament hi va instal·lar algunes de les seves dependències. I en altres estances també s’hi acabarien ubicant seus d’entitats culturals, com ara els Armats i els Pessebristes.

El 2001, la Generalitat va declarar l’antiga presó bé cultural d’interès nacional (BCIN), el màxim rang de consideració patrimonial. El seu estat de conservació era preocupant i en la segona dècada d’aquest segle es va anar desallotjant. I llavors va ser quan l’equip del M|A|C, amb Gisel Noè al capdavant, va entrar en escena per convèncer l’Ajuntament de reconvertir-lo en centre d’art. I ho van aconseguir.

Per al M|A|C, com per a tot el sector de les arts visuals del país històricament maltractat, és un gest de reparació. L’actual centre és hereu de Can Xalant, una de les víctimes dels foscos anys de les retallades de la crisi del 2008 i de la desídia de la classe política d’aquella època. Però malgrat ser i fer com un centre d’art de ple dret, l’anomalia del M|A|C és que no disposava d’una casa pròpia. La seva activitat es desplegava a la sala d’exposicions de Can Palauet. “L’antiga Presó ens dona més estabilitat per continuar fent el que ja fèiem”, remarca Noè, que ha supervisat la reforma del recinte amb sentit i sensibilitat pel seu passat. De moment s’ha actuat a la planta baixa i s’ha deixat per a una altra fase la primera.

“No volíem que es dissimulés que és una presó”, explica Noè. S’han enretirat tots els afegits posteriors, amb el repte d’arribar al grau zero de la seva arquitectura primigènia. Ni tan sols s’han pintat les parets, de manera que les cicatrius són ben visibles, incloses les que hi han deixat els paletes per proveir les instal·lacions necessàries per a l’exhibició de les obres d’art, i que per cert no inclouen la climatització. La temperatura de la vella presó és la mateixa temperatura del nou centre d’art.

Els visitants poden fer una immersió en la seva memòria en un espai documental que el M|A|C ha encarregat a l’investigador Albert Güell. No ha estat fàcil trobar-ne, de documentació, per traçar la història, i per això mateix la recerca encara està oberta. S’ha fet una crida ciutadana per aplegar testimonis orals de gent que hi va tenir algun vincle, ja fos com a treballador o com a presoner. De moment en aquesta sala ja se’n poden escoltar mitja dotzena.

Sala que és avantsala de l’exposició inaugural, de títol 22 finestres, la suma de les obertures que donen a l’exterior del complex. La mateixa Noè i David Santaeulària n’han assumit el comissariat, tot entrelligant els projectes de deu artistes, amb una mirada “transversal i intergeneracional” a la creació artística catalana. Res que ja no fes el M|A|C quan encara no tenia casa, hi insisteix Noè.

Però exposar en una presó marca, vulguis que no, per molt que als artistes no se’ls hagi forçat a fer alguna cosa que estigués relacionada amb el seu antic ús. No calia. Com si qüestions com el control, la vigilància i la por no estiguessin a l’ordre del dia de la societat contemporània. O no són les xarxes socials la versió actual del model carcerari panòptic? Hi reflexiona Joana Moll en una peça inspirada en un grup de Facebook format per voluntaris, aliens a les autoritats, que espien a tota hora la frontera entre els EUA i Mèxic per caçar els immigrants. També ho fa Tanit Plana tafanejant les confessions virtuals d’una adolescent angoixada perquè un home s’estava masturbant al metro. I Azahara Cerezo ha construït un dispositiu minúscul que dispara incessantment selfies al seu propi web.

El concepte de llibertat i la seva àmplia gama d’antònims (sotmetiment, dependència, prohibició, esclavitud, injustícia...) travessen en un sentit o un altre la majoria de treballs reunits. Daniel G. Andújar ha baixat a l’infern del negoci de la prostitució al marge de les prostitutes. Adrià Goula ha ocupat el pati amb una estructura d’alumini que reprodueix a escala real el perfil de la cel·la de la Model on va passar tres anys de la seva vida el seu avi, membre del POUM i soldat republicà. Més rèpliques rehabilitadores, de Xavier Arenós: les làmpades i, amb versió surrealitzant feta amb pans, l’escultura d’Alberto Sánchez del pavelló de la República de l’Exposició de París del 1937. I Irene Bou presenta les pintures de fons i formes amables que li va demanar que fes el seu galerista per tenir èxit comercial. Perquè el mercat de l’art també pot ser una presó per als creadors de nervi innovador.

Antoni Abad ha intervingut en la reixa del passadís central amb vídeos que donen l’hora amb la llengua de signes de les persones sordes. Marc Salicrú ha folrat els murs d’una garjola amb dibuixos animats hipnòtics. En un altre calabós, Mireia C. Saladrigues sorprèn amb ràfegues de pols que custodien memòries diverses. I a l’entrada un mural de Clara Nubiola recull les vivències del dia de l’obertura del centre d’art. Si el deixen treballar, serà lliure.