L’enigma Morandi

Al pintor Giorgio Morandi (1890-1964) l’únic que li importava era l’art per l’art. Es va concentrar a desentrellar “el misteri de les coses més simples” i no va pretendre mai que la seva obra estigués al servei de res més, “ni de la religió, ni de la justícia social, ni de la glòria de la nació”. Morandi va ser un vers lliure en un període de grans revolucions artístiques i, tot i que admirat, ha pagat la seva raresa amb lectures i etiquetes molt simplistes, fins i tot de tan poc afalagadores com la de “pintor d’ampolles”, l’objecte quotidià que va pintar obsessivament dins del seu taller, que alhora era el seu dormitori, de Bolonya.

Amb la imatge d’aquesta peculiar estança comença Ressonància infinita (fins al 22 de maig) a la Pedrera, un recorregut retrospectiu per la trajectòria de Morandi a través de 103 obres custodiades en una vintena de col·leccions europees. L’artista italià protagonitza la represa de l’activitat expositiva de la Fundació Catalunya la Pedrera, radicalment parada des de la irrupció de la pandèmia. La institució barcelonina ha organitzat el projecte conjuntament amb la Fundació Mapfre, que el va presentar la passada tardor a la seva seu de Madrid. Segons avança la directora de la Pedrera, Marta Lacambra, les “complicitats” amb altres equipaments locals, nacionals i internacionals marcaran el futur del programa de mostres de la Casa Milà.

Aquest lloc de cultura confinat durant dos anys, excepte per a les visites a l’edifici de Gaudí, rep ara un artista que voluntàriament va viure reclòs pràcticament tota la seva vida. La seva casa de Bolonya, que compartia amb la seva mare i les seves germanes solteres, va ser tot el seu món. Només se n’escapava als estius per fer estades a Grizzana, on va pintar alguns paisatges que són la nota discordant d’un treball entregat a les natures mortes. Aparentment, sempre la mateixa natura morta. La realitat és que a cada quadre hi dedicava anys a pensar-lo però només hores a executar-lo. “Morandi forja la seva recerca en la repetició per arribar a l’essència de les coses. El seu ventall de temes és molt reduït, però en fa variacions constants. I és aquesta monotonia el que fa que la seva pintura transmeti un sentiment d’eternitat. És una finestra que s’obre a l’ànima”, sosté Daniela Ferrari, la cocomissària de l’exposició.

Beatrice Avanzi, l’altra experta que l’ha treballat, precisa que l’enigma Morandi està molt determinat pel seu aïllament. “Va agafar un camí difícil, autònom i únic, lluny de les modes i dels corrents de l’època. Però això no vol dir que no les conegués.” De fet als inicis de la seva carrera va sondejar alguns dels ismes de les avantguardes, com el cubisme, el futurisme i la pintura metafísica. A la Pedrera hi ha un tast d’aquestes pintures primerenques que emulaven els passos trencadors de les primeres espases de la modernitat artística, una etapa d’assajos en què Morandi no es va sentir còmode, i la prova és que durant la Primera Guerra Mundial en va destruir moltes.

L’opció de Morandi acabarà sent solitària. “No es deixa influir per res i per ningú però, per contra, ell sí que va influir molt en les generacions posteriors, que el van veure com un referent de l’harmonia espacial i cromàtica, un far de la pintura en estat pur. Morandi és un mestre absolut de la pintura”, remarquen les comissàries, conservadores del Museu d’Art Modern i Contemporani de Trento i Rovereto, que també han portat a l’exposició un dels set autoretrats que es va fer. La figura humana és la gran absent en la seva obra, refinada, silenciosa i al cap i a la fi inclassificable. Ha rebut interpretacions d’allò més contradictòries: clàssica, romàntica, existencialista, abstracta. “No hi ha res més abstracte que la realitat”, creia ell. Un crític es va limitar a definir les seves pintures com “un diari íntim”, i potser és el més encertat.