Misteris dels Goya de Mataró

El que no té el Museo del Prado, ni cap institució cultural de Madrid, ho té el Museu de Mataró: les quatre grans sèries de gravats de Goya que el govern de la República va imprimir en plena Guerra Civil. Com i per què van anar a parar a la localitat del Maresme el 1944 aquestes 218 estampes és tot un misteri que els mataronins, de sempre, han desafiat amb llegendes de pel·lícula segons les quals un fugitiu de les tropes nacionales hauria deixat un paquet en un bar suplicant que l’hi guardessin fins que el passés a recollir més endavant.

I dins del misteri, un altre misteri. Hi falta una làmina de la sèrie goyesca més famosa, Desastres de la guerra, la número 16, Se aprovechan. No se sap si ja no hi era quan el conjunt va ser dipositat o si va desaparèixer anys després. Rumors al marge, la seva absència es va detectar en un inventari del 1966. Tot plegat ha inspirat una exposició a Ca l’Arenas Centre d’Art, Volaverunt. Els gravats de Goya (fins al 29 de maig). Volaverunt és el nom de l’icònic aiguafort de Caprichos, que en llatí vol dir ‘volaren’, una picada d’ullet a la làmina perduda.

Fa 25 anys, amb motiu del 250è aniversari del naixement de Goya, es va exhibir per última vegada aquesta col·lecció de gravats, coneguda com la sèrie de guerra, una de les més valorades per la qualitat d’impressió i l’entintada més rica. La directora del Museu de Mataró, Anna Capella, l’ha recuperat ara i, a més, la fa dialogar amb projectes d’art contemporani d’Irene Solà, Marcos Prior, Anna Dot i la Compañía La Soledad (Marc Caelles i Esteban Feune de Colombi), amb el comissariat d’Aina Mercader.

Goya és un influx poderós per crear en temps present, però és que a més la història rocambolesca d’aquest conjunt proveeix al·licients extres. El govern de la República en va promoure l’edició el 1937 per contrarestar la propaganda franquista segons la qual el patrimoni artístic espanyol estava en perill. La idea també era recaptar fons per a la causa republicana. Inicialment, estava previst que, dels tallers de la Calcografía Nacional de Madrid, en sortís un tiratge de 150 exemplars de les quatre sèries: Desastres de la guerra, Caprichos, Tauromaquia i Proverbios (també anomenada Disparates). Es van utilitzar tres variants de paper. Del més luxós, el paper Japó Antic, se n’havien de fer cinc lots per vendre’ls a 1.000 pessetes; amb paper Japó Imperial, quinze lots més, a 700 pessetes, i amb paper Arches, 130 lots a 300 pessetes, que era llavors el sou mensual mitjà d’un treballador.

A l’hora de la veritat, sembla que no es van imprimir tots 150 i que alguns es van regalar a personalitats mundials. Per exemple, al dictador soviètic Ióssif Stalin i al president dels EUA Franklin Roosevelt (o a la seva dona). Les màximes autoritats republicanes, Manuel Azaña i Juan Negrín, també van ser obsequiades amb un joc complet. I al Victoria and Albert Museum de Londres, n’hi van deixar un per a una exposició temporal de Goya (que, un cop acabada, va tornar a Espanya, però no se sap qui se’l va quedar).

El conjunt mataroní és dels que van ser impresos amb paper Japó Imperial i era el número 16. Casualitat que justament la làmina extraviada també sigui la 16? També és curiós que l’altre joc sencer (aquest sí, del tot) que es conserva al nostre país, a la Biblioteca de Catalunya, sigui el número 17.

El cas és que, al Museu de Mataró, hi va ingressar en la immediata postguerra per decisió del Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional (Sdpan), que és l’òrgan que es va ocupar de retornar les obres requisades pel govern de la República –per protegir-les dels incontrolats i dels bombardejos feixistes– als seus propietaris. Els béns que no va reclamar ningú es van repartir per diversos museus públics. I a la capital del Maresme li va tocar la grossa amb aquests 218 goyes, que es desconeix a qui havien pertangut. Per què a Mataró? Un misteri, sí. 

En la mostra de Ca l’Arenas, als artistes convidats tants interrogants els han servit d’inspiració. Marcos Prior ha creat un fanzín que revitalitza l’estampa Se aprovechan i, a més, la pròxima Nit dels Museus, el 21 de maig, la dibuixarà en viu i en directe al tros de paret que ara mateix és un buit emmarcat. També durant la Nit dels Museus, la Compañía La Soledad farà una visita teatralitzada en què el gravat perdut serà l’excusa per reflexionar sobre el paper (fràgil) de l’art i dels artistes compromesos amb els mals de la societat. Anna Dot ha gestat una instal·lació escultòrica lluminosa amb els gestos de les mans dels personatges goyescos. I Irene Solà ha teixit un relat propi entrellaçant els títols d’una trentena de les seves estampes.

Un Goya contemporani per seguir amb tots els sentits.