El moviment infinit

Inventor de la màquina de calcular, precursor de la geometria projectiva, iniciador (amb Fermat) del càlcul de probabilitats, inspirador de l’algorisme leibnizià del càlcul infinitesimal i descobridor del principi de la transmissió de la pressió dels fluids que porta el seu nom, Blaise Pascal (Clarmont, 1623-París, 1662) va ser, a més de científic, escriptor i pensador cristià, el geni més polifacètic del grand siècle francès.

Estem d’enhorabona, perquè el filòsof i teòleg Pere Lluís Font (Pujalt, Pallars Sobirà, 1934) acaba de culminar la seva estimulant obra de pensament amb l’edició del volum Pensament i opuscles, volum de vuit-centes pàgines, el primer en tapa dura de la col·lecció Vagueries de l’editorial Adesiara. L’edició dels Pensaments s’acompanya amb una selecció d’opuscles, també ben interessants. Pascal ha estat un dels pensadors predilectes de Font: “A la tardor d’una vida agraciada amb la companyia de Pascal, voldria amb aquest treball, no pas pagar un deute (que és impagable), però sí deixar constància del meu agraïment.” Fa cinc anys, va presentar Escrits de filosofia de la ciència a l’editorial gironina Ela Geminada.

Pascal ha estat un pensador determinant. El 1658 escrivia: “La geometria és l’ofici més bell del món, però és sempre un ofici.” En contra del positivisme dictatorial de la modernitat, Pascal va preferir dirigir el seu cervell al “llibertí i al mundà hereu de la cultura humanística”. Així, va reformular el pensament cristià que cauria en desgràcia davant dels incrèduls i escèptics per una manca de la religió natural dels humans. En contacte amb els jansenistes, va descobrir un estil de cristianisme que li va canviar la vida i que el va portar a defensar la causa de Port-Royal en les Provincianes, l’obra en què es va revelar com a gran escriptor. Els darrers anys de la seva vida, va treballar en un projecte d’apologia del cristianisme, de què ens resta un gran nombre de fragments sobre el diví i l’humà, publicats pòstumament amb el títol de Pensaments. Al començament de la introducció del volum d’Adesiara, Font ens diu: “Pascal és una figura que exerceix segle rere segle, com poques, una fascinació extraordinària per la seva joventut, per la seva frescor, per la seva riquesa d’idees, per la seva originalitat, per la seva intel·ligència, per la seva imaginació, per la seva inventiva, per la seva polivalència, per la seva superioritat desarmant. I és un fet que aquesta capacitat de fascinació es manté sobretot gràcies als Pensaments, tot i tractar-se d’una obra que no és una obra, sinó un conjunt de notes preses majoritàriament com a preparació d’una obra que a la mort de l’autor es trobava encara en una fase de tempteig. És un fet que el tipus d’edició dels Pensaments que ha prevalgut des de mitjan segle XX no afavoreix ni l’assaboriment de l’escriptura de Pascal ni la presència d’aquest rar pensador en la fira contemporània de les idees.”

Membre numerari des del 1990 de la secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans, de què ha estat secretari (1994-2000) i vicepresident (2000-2007), Font és, des del 2014, membre numerari de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Ha rebut la Creu de Sant Jordi (2003) i és doctor honoris causa per la Universitat de Lleida. Sobre aquesta poderosa fixació dels textos de Pascal, ens diu que “els Pensaments són, substancialment, el que ens ha arribat dels materials preparatoris d’una apologia del cristianisme: un conjunt de notes sobre religió i altres temes que han aconseguit –cas únic en la història de la cultura– ser considerades un dels cims del pensament i de la literatura de tots els temps. Són susceptibles de diverses lectures: les dues principals són la filosòfica, que hi reconeix el pòsit de Montaigne i Descartes, i l’apologètica, que hi retroba el fons bíblic i augustinià, com també la influència dels catalans Ramon Martí i Ramon Sibiuda. Els Pensaments, que ara presentem en traducció catalana juntament amb alguns opuscles que els complementen, constitueixen un dels cims de la reflexió sobre la condició humana i tenen, a més, la virtut de fer entrar el cristianisme en el debat cultural. Hem de recordar que la seva obra ha estat fonamental en narradors com Pous i Pagès, Unamuno, Saul Bellow i, fins i tot, és un dels pensadors més citats a Twitter o acompanyant les fotos de noies que ensenyen les natges a Instagram. És el miracle de ser un clàssic, adaptar-se amb un epigrama o un aforisme descontextualitzat al que són els neguits de la gent jove, sobretot en la no interessada en la literatura o el pensament”.

L’assaig introductori de Font ofereix una semblança biogràfica i també una exegesi del seu pensament. Entre les anècdotes, al quadre cronològic figura la curació sobtada el març del 1656 d’una fístula lacrimal de la seva neboda Marguerite Périer, interpretada com un miracle a favor de Port-Royal (el miracle de la Santa Espina). Arran d’aquest fet, comença a rumiar la idea d’una Apologia de la religió cristiana: notes sobre els miracles, segurament l’estrat més antic dels Pensaments (uns papers que anirà incrementant mentre visqui), apareguts pòstumament.

En la introducció, Font interpreta que “també es fa difícil seguir Pascal en la seva interpretació sistemàticament al·legòrica («figurativa») de la Bíblia jueva, concebuda com un text xifrat, dotat d’un doble sentit, carnal i espiritual, amb què el «Déu amagat», que és un Déu que s’amaga, il·lumina o encega el lector ben o mal disposat (quasi una espècie de «maquiavel·lisme diví», que diria Steinmann)”. Som davant un monument de la cultura, que Pere Lluís Font ens brinda i que ens pot servir com una eina per a la vida, no exclusivament com un vehicle teòric o apologètic. Enmig del racionalisme del XVII, Pascal va oferir una altra lectura del cristianisme més a prop dels humans i de la natura, més cap al cor que cap a la raó.