“Cal que ens tirotegin perquè visquem com volem viure?”

No en tinc ni idea. Suposo que rodava, no ho recordo.

Sí, com a ciutadà. No m’imaginava fent una pel·lícula sobre això. Fa anys que treballo en un documental sobre el final d’ETA i no m’imaginava fent una altra pel·lícula sobre Bataclan.

Feia temps que treballava amb el productor gallec Ramón Campos i ell sí que va ser la nit dels atemptats a París. Vam estar mirant junts una sèrie documental sobre els atemptats i va ser ell que em va descobrir el llibre de Ramón González Paz, amor y death metal [Tusquets], que era molt impactant, i em va proposar adaptar-lo. D’entrada em semblava un tema massa delicat, no m’hi veia. Però vam conèixer el Ramón González i la Céline [supervivents de l’atac a Bataclan i protagonistes del llibre i el film] i vam veure que la pel·lícula sí que ens concernia. Vaig trobar-hi un munt d’elements amb els quals em sentia remogut, interpel·lat. Llavors vam decidir que l’havíem de fer. El llibre de Ramón González explica la nit dels atemptats en què són a Bataclan i acaben segrestats als camerinos, i també tot l’any posterior. Explica en primera persona tota una sèrie d’experiències amb les quals ens podem identificar tots. Són com una multiplicació salvatge dels nostres problemes i traumes.

Hi ha un munt de detalls que són els que no apareixen mai als mitjans de comunicació, que inclouen el que és la vida quotidiana, sentimental, emocional, el que és la nostra identitat. El tema clau és com volem viure. En començar a fer la pel·lícula, per a mi el gran tema és que pogués tenir el punt positiu de plantejar de quina manera volem viure, i si realment estem vivint com volem o estem malbaratant la vida. Em va impactar molt quan en Ramón estava tancat al camerino i pensava que, si sobrevivia, viuria d’una manera completament diferent de com havia viscut i, si moria en aquell moment, hauria malbaratat la seva vida. Ell i la seva parella van prendre decisions absolutament antagòniques, i totes dues eren absolutament comprensibles. La Céline va decidir que si movia o canviava qualsevol petit detall de la seva vida, seria com concedir la victòria als terroristes, i no pensava canviar res i ni tan sols explicar a ningú que havia estat a Bataclan. Hi ha aquest punt de dir: de veritat cal que ens tirotegin perquè visquem com volem viure? Fa falta que arribem a aquest extrem? Tenia la impressió, i després de la pandèmia encara més, que tots estem portant una vida en general insatisfactòria, cada vegada més aïllats, sols, menys comunicats de manera directa... I em va semblar que un concert de rock-and-roll era la imatge perfecta de l’esperit amb què sí que m’agradaria que visquéssim i amb què sí que vull viure.

Hi ha una diferència important: la Céline era feliç amb la vida que portava, se sentia plena. Per tant, decideix no canviar-la. Crec que el Ramón representa una part de la societat molt àmplia. Jo em puc identificar una mica amb tots dos. M’identifico amb la Céline en una part, que és la satisfacció de fer la feina que vull fer i poder dedicar-me a les coses que vull. I en una altra part m’identifico amb el Ramón. Hi ha molts comportaments de la meva vida quotidiana, començant per l’addicció als mòbils i als ordinadors, que m’agradaria canviar completament.

És una gran pregunta. La conclusió que jo en trec és que no hi ha un patró. Parlem de testimonis que van viure els fets. No vull parlar de supervivents, perquè és una paraula que ells rebutgen completament. Diuen que no volen sobreviure, volen viure, com qualsevol persona. Però és evident que una cosa així et condiciona. Hem percebut que cada persona ho ha viscut d’una manera completament diferent. Per exemple, que la por pot convertir una persona en racista ho hem trobat en molts testimonis i apareix en la majoria de llibres que s’han escrit sobre les experiències dels atemptats.

No tant pel fet de treballar en un altre idioma; he rodat altres pel·lícules en diferents llengües. Aquí era la responsabilitat personal envers les persones que van viure aquells fets. Això sí que ens condicionava molt. I també respecte a la societat que ho ha viscut, ja que encara és una ferida molt oberta. Hem tingut un diàleg constant amb molta gent: experts en temes racials a França, el responsable i agents dels cossos de seguretat aquella nit, infermers que també van treballar-hi, alguns dels quals surten en la pel·lícula... Era molt important parlar amb tothom per no afegir ferides a les que ja tenen.

Sí, serà molt bonic. Aquests dies he coincidit molt amb la Carla en les entrevistes i, la veritat, em fa molta il·lusió, perquè m’agrada molt el que fa. Ser en un lloc així era un dels objectius que teníem amb aquesta pel·lícula amb el productor Ramón Campos: fer un cinema que, amb la mirada personal, amb ambició, pogués ser present en un d’aquests espais. Estem molt contents d’haver-lo complert.

Sí, la font d’inspiració més clara són els que ho van viure. Vam parlar moltíssim de com ho recorden i aquí és on ens trobem amb la sorpresa que tots ho recorden de manera completament diferent. Encara avui, després de veure la pel·lícula, no es posen d’acord. Vam fer moltes sessions de l’equip amb ells per recrear les sensacions que van viure. Hi ha una qüestió molt important en la posada en escena, que és on trobar el punt més just per representar la violència que es va viure sense convertir-la en espectacle i sense deixar de mostrar-la. Pensava que no podíem incórrer en aquesta timidesa que té de vegades el cinema d’autor de deixar fora de quadre tot el que succeeix. Segurament el cinema sobre l’Holocaust és el que més ha reflexionat sobre com posar en escena aquests moments tan extrems. Vam decidir veure l’atemptat, però no mostrar els terroristes, i sí com la mirada dels terroristes pesa en els ulls del personatge.

Jo crec que hi ha una necessitat de catarsi, de recordar, d’explicar-se i d’entendre. En començar la pel·lícula van dir a França que era molt d’hora, però el Ramón, el protagonista, va començar a escriure molt ràpid, per transcriure els seus records de la manera més fidel possible. El seu discurs va canviant, i quan li preguntes coses et remet al llibre perquè diu que és més fidel. S’està fent un estudi molt gran a França dedicat a aquest tema, sobre com la memòria dels supervivents de Bataclan i dels altres atemptats d’aquella nit es va modificant. Ajuda a entendre com funciona la memòria en general, més enllà d’aquests fets traumàtics. El responsable dels cossos de seguretat explicava una cosa que em va impactar molt: parlava dels seus companys del dispositiu i deia que encara avui estan molt traumatitzats pel fet d’haver estat trepitjant cadàvers durant hores i passant al costat de ferits als quals no podien ajudar, perquè el seu objectiu era primer ocupar-se dels terroristes perquè hi pogués entrar el personal sanitari. Alguns dels seus companys traumatitzats en realitat no hi van entrar, són els que van deixar fora, en el perímetre de seguretat, i s’han apropiat de la memòria dels seus companys. Estan convençuts que hi van entrar i ho van viure. Aquestes coses tan extremes són molt pertorbadores. Són experiències que van molt més enllà del que estem preparats per viure.