Art

Una fàbrica de somni

Una exposició rescata la història de l’aventura artística de la nau Tipel de Parets, pintada per Arranz-Bravo i Bartolozzi el 1971

Restaurada fa poc, després d’anys de decadència, és una icona de l’art pop a Catalunya

“Ostres, això és bestial però, compte, que anirem a la presó.” Més o menys aquestes van ser les paraules que va dir l’empresari pelleter Isidor Prenafeta als artistes Eduard Arranz-Bravo i Rafael Bartolozzi quan va veure la maqueta del que pretenien fer a la seva fàbrica, la Tipel de Parets del Vallès. Ras i curt, pintar-la de dalt a baix amb uns colors tan cridaners que cap conductor de l’autopista A-7 passaria per alt. I això és justament el que va esgrimir el Ministeri d’Obres Públiques per demanar-ne la immediata retirada quan van culminar la intervenció, el 1971: que aquella “espècie de quadre modernista” era un perill per a la circulació.

Ningú va ser engarjolat i el gegantí mural no va ser eliminat. Mig segle després llueix com nou, recentment restaurat, i la seva història, amb totes les llums i ombres, s’explica en una exposició a la Fundació Arranz-Bravo de l’Hospitalet de Llobregat, La fàbrica Tipel: el somni pintat (fins a l’1 de maig). Una història que es coneixia parcialment, i a la qual l’historiador de l’art Carles Toribio ha dedicat una recerca per omplir-ne els buits. Tota ha quedat recollida en un llibre que és alhora el que ha nodrit de materials, inèdits en bona part, la mostra a la seu de l’entitat que promou l’art d’Arranz-Bravo, amb el nervi creatiu encara molt despert. Bartolozzi va morir el 2009, en uns moments molt incerts per al futur de la nau pintada, abandonada durant temps perquè cap negoci volia saber res d’aquella extravagant decoració, declarada bé cultural d’interès local (BCIL), és a dir, protegida per llei.

Toribio va trobar per sorpresa a la casa d’Arranz-Bravo un primer fil per estirar: una caixa que guardava una vuitantena de diapositives que resseguien el procés de creació que el tàndem d’artistes, llavors molt compenetrats, fins al punt que vivien junts, van desplegar durant cinc mesos de fred hivern. Es desconeix qui o quins van ser els autors d’aquell reportatge gràfic, però hi ha sospites que, per l’estil, Xavier Miserachs hi podria tenir alguna cosa a veure. En tot cas, Miserachs va documentar l’aventura artística en una altra sessió i la prova són els fulls de contacte conservats en el seu fons, dipositat al Macba, que ha identificat Toribio.

D’ell també són les fotografies que van il·lustrar l’article que La Vanguardia va publicar el 14 de març del 1971, amb text de Baltasar Porcel, i que va anar a portada, una de les primeres de l’Estat impresa en color. “Una insólita pintura en Parets”, deia el titular. Pocs dies després, el ministeri presentava la denúncia, que va tenir un efecte contrari al desitjat pels rancis poders del tardofranquisme. “La premsa nacional i internacional es va fer ressò d’aquella obra tan singular amenaçada”, remarca Albert Mercadé, director de la Fundació Arranz-Bravo, que ha compartit el comissariat de l’exposició amb Toribio.

La fàbrica Tipel es va convertir tot d’una en una icona de l’art pop a Catalunya, un pop alliberador de la grisor de la dictadura, i per les seves dimensions, en un cas únic al món: 2.000 metres quadrats pintats eren de rècord. A més, el duet d’artistes va estendre la seva follia creativa més enllà de les parets: a la indumentària dels treballadors, a les furgonetes, a la maquinària... També van crear per al jardí un ramat de xais, tres dels quals pasturen ara les sales de la Fundació Arranz-Bravo a prop d’altres obres que amb la seva imaginació desbordant van concebre per a l’interior de la factoria, com ara una graella de carn de fusta.

Prenafeta, l’amo, era un home de números amb sensibilitat artística. De fet, va estudiar belles arts amb Arranz-Bravo i Bartolozzi. Eren amics, els col·leccionava obra (n’hi ha un tast a la mostra) i mentre el negoci li va anar bé va recórrer a ells per continuar enriquint l’ornamentació de la Tipel. El 1976 els va encarregar que pintessin un altre mur de 40 metres i el 1988, la sala de calderes, en què van treballar per separat perquè la relació, professional però també personal, s’havia trencat.

Als anys noranta la Tipel va tancar. I no va ser fins ben entrada la segona dècada d’aquest segle que el seu nou propietari, Pere Hernández, es va creure el seu valor patrimonial. La tardor del 2019 va propulsar la restitució cromàtica del mural, que va assumir el mateix Arranz-Bravo, ja gairebé octogenari, amb l’ajut del jove artista Bernat Daviu. Recentment l’Ajuntament de Parets ha encomanat al despatx d’arquitectes RCR que dissenyi una passarel·la per estimular les visites in situ al conjunt pictòric. El renaixement de la Tipel promet.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.