Picasso blau inèdit
La sala Subarna subhastarà un dibuix desconegut de l’etapa barcelonina del geni, impregnat de marginalitat i tristesa
Després de la subhasta, a l’octubre, d’El cec, el dibuix de Picasso que estava en parador desconegut i que va adquirir l’Ajuntament de Barcelona per al museu del carrer Montcada, la sala Subarna no ha parat de rebre propietaris de suposades obres desconegudes de l’artista malagueny. Totes estan sent examinades pels seus especialistes i ja n’hi ha una que tenen la certesa que és autèntica. Es tracta d’un altre dibuix de la mateixa època d’El cec, la blava, i creat també a Barcelona. Però hi ha una diferència fonamental: que aquest és completament inèdit.
Pare i fill a la riba del mar (1902-1903) serà subhastat el 3 de març amb un preu de sortida de 80.000 euros. El geni de Picasso que irromp a la capital catalana a principi de segle torna a ser actualitat amb aquesta creació, molt acabada, a tinta i llapis de color, el blau típic i també el to vermellós característic seu d’aquest període. El fet que no consti en cap catàleg ha obligat els experts de Subarna, amb l’historiador de l’art Juan Bejarano al capdavant, a dur a terme una recerca meticulosa. Però tot d’una tenien un indici ben evident, el suport sobre el qual Picasso va fer el dibuix: una targeta promocional de la merceria que els germans Sebastià i Carles Junyer-Vidal regentaven al carrer Argenteria.
“La relació de Picasso amb els Junyer-Vidal va ser intensa a partir del 1902 i sobretot el 1903. Els anava a visitar sovint a la botiga, xerraven, dinaven junts i en les estones mortes aprofitava qualsevol cosa que tingués a l’abast per crear”, anota Bejarano. De dibuixos en les seves targetes de visita n’hi ha una cinquantena de conservats, amb temàtiques diverses: caricatures de coneguts, escenes eròtiques, algunes de pornogràfiques i tot, i, com en la nova peça localitzada, visions urbanes tenyides de marginalitat i tristesa.
El que ara ha aparegut du una firma apòcrifa realitzada probablement pels mateixos Junyer-Vidal. Té una explicació que reforça l’autoria picassiana, encara que pogués semblar el contrari, remarca Bejarano. I és que en origen la majoria d’aquests esbossos no estaven signats per Picasso i va ser posteriorment, als anys cinquanta i seixanta, que els Junyer-Vidal van contactar amb ell perquè la posés. I per què no li van portar Pare i fill a la riba del mar? En aquest cas, l’obra ja feia molt temps que havia volat lluny de Barcelona i segurament li havien perdut la pista. Els seus propietaris actuals, residents a Madrid, han desvelat que Picasso la va regalar a un amic, “un jutge o un militar”, just abans d’instal·lar-se definitivament a París, el 1904. La família obsequiada es va traslladar a Salamanca i, més tard, a la capital d’Espanya.
Suport original a part, la temàtica de la peça és, insisteix Bejarano, irrefutablement picassiana d’aquells anys. És el Picasso miserabilista que exorcitza les penúries que havia passat en les seves estades intermitents a París representant vells, mutilats, gitanos, orfes, pobres i tota classe de gent humil i desvalguda que, d’altra banda, també eren un signe visible als carrers de les injustícies socials d’aquella Barcelona d’exaltació burgesa. En aquest dibuix inèdit, opta per un pare i un fill d’aspecte demacrat, deambulant per la sorra. El fons marí és “una síntesi de la platja de Barcelona”, amb una barraca, un veler i una muntanya que s’endevina que és Montjuïc.
Picasso acostumava a concebre aquests dibuixos de petites dimensions (el que se subhastarà fa 13,3x9 cm) com a llavors de futures grans pintures. Quina seria, doncs, la tela definitiva que va engendrar a partir de Pare i fill a la riba del mar? Bejarano apunta les notables correspondències que té amb Pobres davant del mar, més coneguda per La tragèdia, obra mestra del Picasso blau que custodia la National Gallery of Art de Washington. “Per l’estudiós John Richardson sabem que en va fer alguns treballs preparatoris. Aquest podria ser un assaig de la idea que tenia”, sosté l’expert de Subarna, que convida a fixar-se en els models del pare i del fill del dibuix. El pare té un aire d’El foll, propietat del Museu Picasso de Barcelona, i el fill, un rostre que recorda el de Carles Casagemas, l’amic suïcida de Picasso, el detonant de la seva melangia que va impregnar l’etapa blava.