La crònica
Ciència sense negació
Durant molts minuts hi va haver silenci a la sala. I no és que no hi hagués ningú, a l’Aula Magna de la Casa de Cultura de Girona. La periodista i gestora cultural Cristina Valentí parlava amb el físic i periodista Tomàs Molina (Badalona, 1963) en un dels actes de la Setmana dels Rahola. La conversa, interessant, i ben preparada per part de la conductora, discorria sobre el canvi climàtic, la comunicació científica i el negacionisme. Va passar ràpid el temps i es va demostrar que Molina no és només el cap de Meteorologia de Televisió de Catalunya. En la xerrada Negar l’evidència. Quan la política entra en el periodisme, Molina va demostrar que se sap explicar, que parla amb coneixement de causa i que, si pot –segons va dir–, acabarà la tesi doctoral sobre comunicació del canvi climàtic abans que compleixi 60 anys.
La tendència humana a “esperar” té conseqüències. “De vegades ens esperem tant que l’efecte de les coses ja és inevitable.” Ho va dir Molina sobre el coronavirus, però també sobre el canvi climàtic, “que va més a poc a poc”. Però cal ser conscients de les limitacions. “La ciència no ho sap tot.” Amb més de tres dècades de trajectòria i professor associat a la Universitat de Barcelona, Molina, guiat per Valentí, va parlar també de com el periodisme “busca resultats” abans que els fets. I això no ajuda a saber ben bé què és cert i què no ho és.
La ciència, va explicar l’home del temps de TV3, inclou la dissensió. “No estar d’acord no és estar enfadat ni fer controvèrsia” i “La contradicció científica no és controvèrsia” van ser algunes de les frases del convidat. Còmode a l’hora de parlar i amb habilitats comunicatives, Molina va explicar que ell intenta veure les coses amb esperança, perquè, per exemple, parlant del coronavirus, fer enfadar una societat permanentment “se’t pot girar en contra”. “No es pot estar espantat dos anys. Això no és sostenible econòmicament, el febrer del 2022.”
De la sala no se’n va anar gairebé ningú, incloent-hi el torn de preguntes i reflexions. Molina també va fer pronòstics ahir: va predir una sequera similar a la del 2008 i incendis forestals com els del 1994. Va explicar que els Jocs Olímpics es podrien fer al Pirineu el 2030 “amb neu produïda, com ha passat en els recents Jocs de Pequín”. Va recordar que ara la cota de neu està entre 1.800 i 1.900 metres, que el 2030 estarà per sobre dels 1.900 i que el 1960 estava a 1.500. El canvi climàtic existeix i, de negacionistes, a la ciència “ja no en queden”, havia dit una estona abans. Una altra cosa és si és sostenible econòmicament en el sentit que caldrà consumir energia i si això compensa en relació amb la promoció econòmica i de creació de noves infraestructures.
Molina, que és físic, va blasmar les bateries dels cotxes –“tenen vint anys de vida, com a màxim”– i va dir que, a partir del 2030, el que imperarà seran les piles d’hidrogen, substància que es generarà a les benzineres. Va lamentar que el pla per reduir i/o eliminar les centrals nuclears s’hagi fet sense haver tingut en compte una alternativa i no va amagar que el parc eòlic marí a la Costa Brava Nord pugui ser una opció.
La desena Setmana dels Rahola acabarà demà amb Un debat de pel·lícula. La crítica cinematogràfica com a gènere periodístic, vista des de dins, amb el director de cinema Isaki Lacuesta i els crítics Imma Merino, Pep Prieto i Àngel Quintana. L’acte tindrà lloc a les sis de la tarda a la biblioteca Carles Rahola. No ho tindran fàcil per superar la cota d’en Molina.