Doble personalitat
Mor Miguel Gallardo, creador de Makoki, i un dels màxims autors del còmic ‘underground’ i de la novel·la gràfica moderna
A principis del 2020, quan tots estàvem a punt de saber que viuríem una pandèmia i seríem aviat confinats, el dibuixant Miguel Gallardo va sentir unes molèsties, una mena de marejos que el van portar a urgències de l’hospital de Sant Pau a Barcelona. Va ser ingressat i se li va diagnosticar un tumor cerebral, del qual va ser operat. En sortir del centre mèdic, va veure el món canviat, els carrers mig deserts i tothom amb mascareta i guants de làtex. Per sort, encara que fos aparentment, tot anava bé i el seu ànim estava alt, com va demostrar els dies posteriors en la seva intervenció a les xarxes socials. Tant era així, i en una pràctica habitual de donar forma de còmic a les seves vivències personals, que va decidir crear una novel·la gràfica de la seva experiència clínica. Ho havia fet amb els seus anys de jove contracultural (amb les aventures de Makoki); amb la memòria del seu pare, un militar republicà que va silenciar la seva experiència en la guerra durant molts anys (amb el llibre Un llarg silenci); amb les vivències amb la seva filla autista Maria (Maria i jo), i aleshores ho tornaria a fer amb el tumor com a protagonista amb un llibre que va titular Algo extraño me pasó de camino a casa (Astiberri).
El bon ànim el va portar a fer unes quantes presentacions del llibre. Aparentment, només havia canviat que Gallardo es va habituar a portar barret, però un segon tumor va reaparèixer i també va ser operat. Va ser amb l’aparició d’un tercer, del qual no va ser intervingut, que va passar a cures pal·liatives i va ser enviat a casa, on va morir finalment ahir al vespre.
Nascut a Lleida l’any 1955, va estudiar als Germans Maristes, on va començar a fer tota mena de gargots en llibres i llibretes. Seduït per autors contemporanis europeus i per l’underground americà, així com pels clàssics americans com ara Segar, el creador de Popeye, del qual rebria una gran influència gràfica en les seves primeres obres, Gallardo, fascinat pel món de l’art, es trasllada de ben jove a Barcelona a estudiar a l’Escola Massana, on va conèixer Juan Mediavilla, amb qui, basant-se en el relat de Felipe Borallo Revuelta en el frenopàtico, crearia un dels personatges més icònics de la història del còmic a l’Estat espanyol, Makoki.
A la Ciutat Comtal, Gallardo viu l’ambient contracultural que es genera a les acaballes del franquisme, i el 1974 comença a publicar en la revista contracultural Star. També a Bésame Mucho i a la revista musical Disco Express, en què apareixeria per primer cop Makoki.
Però va ser en la revista El Víbora, dirigida per Josep Maria Berenguer i apadrinada per Josep Toutain, en què el moviment underground de Gallardo i d’altres autors de l’època, va esclatar. Al costat de Makoki, hi trobem personatges de gran impacte en l’època com ara Peter Punk, de Max; Anarcoma, de Nazario, i Taxista Cuatro Plazas, de Martí. La publicació va néixer a finals del 1979 i va durar fins al 2005. En els seus millors moments, va arribar a vendre 40.000 exemplars mensuals. Va tancar quan ja ho havien fet la majoria de revistes de còmic.
Però la grandesa de Miguel Gallardo no es deu a les seves historietes de Makoki –un jove boig per les drogues que, en fugir de l’hospital psiquiàtric on estava ingressat, arrenca els cables de l’aparell d’electroxoc, que li queden al cap com si d’un capell es tractés– ni pels personatges que van envoltar el protagonista, una colla anomenada La Basca, amb El Niñato al capdavant. El que va fer de Gallardo un dels millors dibuixants i autors catalans de còmic de mitjan anys setanta fins avui va ser la seva capacitat de reinventar-se i de no quedar ancorat en una sola manera de fer. Makoki va tenir capçalera pròpia dins de La Cúpula, l’editora d’El Víbora, però després va viure una altra etapa amb altres autors desmarcada del dibuixant. Gallardo va acabar fins al capdamunt de Makoki, i a la revista Viñetas, que publicava Glénat, va dibuixar després de molts anys una nova historieta en què matava el personatge.
Gallardo apostava per noves maneres d’abordar la seva feina. Cap a finals dels vuitanta, es va viure una forta crisi en el còmic i el talent de Gallardo va derivar cap a la il·lustració, en molts casos en treballs per a la premsa. A més de l’àmbit local, va treballar per a publicacions internacionals com ara el Herald Tribune i The New York Times. També es va endinsar en el món infantil i, amb Victoria Bermejo, va publicar Contes per explicar en un minut.
Però el tancament de les revistes de còmic per la davallada de vendes va portar a la creació de les editorials independents, que al seu torn van crear el marc per a l’aparició de la novel·la gràfica, obres que donaven peu al tractament del relat biogràfic.
En aquest camp, la primera experiència de Gallardo va ser una obra dedicada al seu pare, un militar republicà que, com tants altres que van patir la tragèdia de la guerra, va restar en silenci fins que, quan ja era un home molt gran, el seu fill Miguel va aconseguir que li expliqués quina va ser la seva experiència. D’aquest relat, en va sortir Un llarg silenci. Amb aquesta obra, Gallardo va encetar una nova etapa en què formalment i conceptualment el seu treball va fer un gir. El dibuix va abandonar tota mena de preciosisme. El seu traç va esdevenir molt directe, al servei d’un relat també més sec i contundent. Seguint els canvis de l’època, també trencava amb les convencions formals de la historieta.
Tots aquests canvis es van consolidar en Maria i jo (Premi Nacional de Còmic del 2008), el relat de les seves vivències amb la seva filla Maria, una nena autista. Aquesta obra va significar per a Gallardo llançar-se a la piscina sense saber si hi hauria aigua. El resultat va ser molt bo i, durant molt de temps, a més d’obrir camí a còmics que seguirien aquestes pautes innovadores, va il·luminar molta gent sobre el tema. Gallardo va col·laborar, a través de xerrades, amb organitzacions relacionades amb la malaltia.