Amb l’olla al foc
L’Any Teresa Pàmies culmina amb l’edició d’una tria d’una trentena de cartes familiars i professionals en el volum ‘M’agrada escriure. M’agrada rabiosament’
En una de les cartes que va escriure a Rafael Tasis (probablement la primera que li enviava), el 8 de maig de 1964, Teresa Pàmies (1919-2012) li agraïa l’atenció que havia prestat a la novel·la que acabava de presentar, sense èxit, al premi Ruyra, La xiqueta de Balaguer, i aprofitava per disculpar-se pels errors gramaticals que pogués contenir, considerant que feia vint anys que vivia a l’exili, amb la llengua oxidada, i que la seva vocació literària havia d’obrir-se pas enmig de requeriments bastant més prosaics: “M’agrada escriure. M’agrada rabiosament. No disposo de gaire temps i he de fer-ho, com aquell que diu, mentre es couen les mongetes.” Aquest fragment, la primera part del qual ha servit per titular el recull de cartes amb què la Institució de les Lletres Catalanes ha clausurat l’Any Teresa Pàmies, ha estat citat com una demostració de perseverança domèstica, i el cas és que probablement revela alguna cosa força menys gratificant: que escriure mentre tens una olla al foc té efectes no ben bé nutritius sobre l’escriptura, per més que serveixi per alimentar amb certa decència la família. És una de les poques vegades que, en la trentena de cartes que aplega el llibret, datades entre el 1938 i el 2002, Teresa Pàmies posa de manifest aquest diguem-ne perjudici, i forma part del seu bon caràcter que de tota manera l’apuntés amb humor.
Però si hi ha alguna lliçó que sobresurt d’aquesta tria epistolar, editada per Montserrat Bacardí en estreta col·laboració amb Sergi Pàmies, fill de l’escriptora, no és pas cap proclama feminista, sinó la fortalesa amb què una dona exiliada, amb quatre fills i els amics dispersats va sostenir la seva vocació i els vincles amb la cultura estroncada per escriure una cinquantena de llibres, milers d’articles i centenars de cartes sense deixar de defensar les mongetes, que en les lletres adreçades als seus editors equival a fer valer uns drets contractuals que no sempre li respectaven, però també a protegir el compromís de la seva obra amb una època i un país molt concrets, com quan el 1966 declara, també a Tasis, que prefereix que Dona de pres continuï inèdita (no veuria la llum fins al cap de deu anys) abans que editar-la a l’exili, perquè “ho consideraria una reculada més en aquests vint-i-cinc anys de reculades”, i al capdavall, afegeix, “jo penso en català, sofreixo en català i disfruto en català”. També cuinava catalanament.
Entre els corresponsals del llibre, a banda de Maurici Serrahima, Rosa Leveroni, Vicenç Riera Llorca, Xavier Benguerel o Tomàs Garcés, destaquen, per la calidesa dels consells que els dona, els seus fills, Tomàs, fruit del seu primer matrimoni amb Fèlix Barriga (amb el seu germà, Pau, va ser enviat de petit a la ciutat russa d’Ivànovo, durant la guerra), i Sergi, nascut, com Antoni, de la relació amb el dirigent comunista Gregorio López Raimundo, en “Greg”. Exemple del seu “tarannà carismàtic però educat”, com diu el fill petit en el pròleg, les cartes recollides permeten descobrir també una autora “agraïda amb els escriptors, crítics i lectors que la van ajudar” en la distància, com el mateix Tasis, o Riera Llorça, a qui el 1975 agraeix les apreciacions que li fa sobre certes notes d’exili incloses als seus llibres, aclarint de tota manera que no pretén pas passar per historiadora: “En els meus llibres, si t’hi has fixat, hi ha fantasia, és una manera de recordar molt subjectiva, i això explica certes imprecisions.”