Can Mario avala l’Empordà com a terra d’artistes

El mite de l’Empordà com a terra d’artistes potser és més a prop de la veritat del que pretenia el lloc comú que ha enaltit històricament aquesta regió com a paisatge d’acollida, pintoresc, inspirador i creativament esbojarrat. Una exposició de la Fundació Vila Casas a Can Mario de Palafrugell, la primera d’una sèrie que tindrà continuïtat l’any que ve –i que encara podria donar per a una tercera entrega, pel que vaticina el director del centre, Àlex Susanna–, fa el primer pas per posar en el mapa un registre dels artistes que treballen a l’Alt i el Baix Empordà, prop de dos-cents, segons calcula el responsable de la tria, Toni Álvarez de Arana, després de visitar un centenar de tallers i quedar enlluernat per l’amplitud i varietat de registres que es despleguen “en tan sols un radi de cinquanta quilòmetres”.

El primer lliurament de Localismes universals. Artistes de l’Empordà està dedicat als “sèniors”, com s’hi va referir Susanna, creadors amb una trajectòria consolidada que resideixen habitualment en aquesta comarca comparable, pel seu poder d’atracció, a la Toscana o la Provença, diu el comissari, i l’any que ve posarà l’atenció en els més joves, encara que de manera relativa, perquè inclourà també veterans com Pere Noguera per il·lustrar aquelles pràctiques artístiques que depassen el marc de la pintura i l’escultura convencionals. Tots són actuals i estan en actiu, excepte Jordi Sardà, el pintor de Rupià que va morir el 2019 i l’obra del qual serveix de fet d’obertura de l’exposició, amb les seves visions vaporoses del Montgrí, que enllacen amb la tradició paisatgística empordanesa i que Susanna va comparar amb l’obsessió del vell Cézanne per la muntanya de Sainte-Victoire. Per defugir “la mera presentació de cromos”, com va referir-s’hi Álvarez de Arana, de cada un dels 28 artistes representats en aquesta primera tria s’exposen almenys dues obres, una vuitantena en total, perquè una sola peça no defineix cap camí fet. Alguns són vells coneguts, que no deixen de tota manera de sorprendre, com el majestuós projecte de La cripta de l’olivar d’Enric Pladevall, que tanca el recorregut, o la talla de fusta policromada d’una dona sense sostre de Javier Garcés, d’un realisme estremidor. Hi ha meravelloses persistències, com la de Rosa Aguiló, amb uns dibuixos delicadíssims, i revelacions cada vegada més fondes, com els blaus celestes, refulgents de pa d’or, de Maria Mercader, o els cels apoteòsics d’Alícia Marsans. No hi ha falten tampoc els representants de l’abstracció geomètrica, com Víctor Pérez Porro, Adolfo Estrada, Luis Krauel o Alfons Alzamora, alguns dels quals aporten una tonalitat càlida a una plàstica sovint associada a la monocromia freda, en contacte amb els colors encesos de l’estiu empordanès, i solitaris engrescadors, com Jordi Galí, el meticulós Artur Aguilar o “l’artesà de la matèria”Josep Canals, que presenta un planeta de símbols fet amb marbre de més de sis-cents quilos. Hi ha una sala dedicada a homenatjar José Luis Pascual i la colònia d’artistes que va reunir al seu voltant a la galeria Km 7, entre els quals destaquen el japonès Hiroshi Kitamura i el francès Laurent Martin, que demanen a crits exposicions monogràfiques, com va admetre Àlex Susanna.

No hi ha una paritat total entre homes i dones, però s’hi acosta bastant, tenint en compte que a la selecció només hi han entrat el 15% dels artistes que de moment s’han localitzat a la zona, la immensa majoria, per cert, nascuts a Barcelona. Aquest és l’objectiu primer d’un projecte “necessari”, tal com el va definir Toni Álvarez de Arana: “Revelar un territori trufat de bon art i fixar cada nom al mapa, com un actiu patrimonial que convé conèixer i divulgar.”