Sempre ens quedarà Viena

La capital de l’imperi austrohongarès va ser l’epicentre de la creació musical europea durant els períodes clàssic i romàntic, i Ludwig van Beethoven és sovint apuntat com la figura clau de transició entre tots dos. El compositor va néixer a Bonn però va ser a la ciutat del Danubi que va conèixer els seus grans triomfs. Aleshores, qui podria donar millor testimoni d’aquesta herència que una formació vienesa? 

Va ser amb aquestes coordenades que l’Orquestra Simfònica de Viena va aterrar a l’Auditori de Girona, diumenge passat, per homenatjar el mestre amb dues obres cabdals: el Concert per a violí (op. 61) i la Simfonia n. 7 (op. 92). Al llarg de la seva vida, el compositor va signar moltes pàgines genials, però aquestes dues ja serien suficients per garantir-li l’entrada al panteó dels grans músics. Excel·lent, per tant, la tria del programa, una indefectible apologia del millor Beethoven. 

Com a solista del concerto, vam tenir el privilegi d’escoltar la jove noruega Vilde Frang. Amb la seva tímida aparença prerafaelita, la violinista va exhibir un maneig olímpic de l’instrument, dialogant hàbilment amb l’orquestra que sempre va sonar magníficament fluida. Responent a l’aplaudiment de la platea, Vilde va brindar extra-programa el Kaiserhymne, la melodia que serveix de base a l’himne nacional alemany, però que en realitat ha estat composta... per un vienès: Joseph Haydn.

Ja conegut del públic gironí, el director era el colombià Andrés Orozco-Estrada, un dels grans timoners del nostre temps. Durant la primera part es va mostrar somrient i afable, deixant les regnes a la concertista nòrdica. Per la simfonia, però, el vam veure transmutat, un autèntic conductor elèctric. Enèrgic sobre la tarima, encomanava a la resta de músics el seu entusiasme, conforme a les tonalitats majors i llargament optimistes de l’obra, de la qual destaca la sublim voluta cadenciosa de l’Allegretto.

La vetllada es va concloure amb un bis també vienès, dels germans Strauss, la cèlebre i faceciosa Pizzicato Polka. En una mostra de bon humor i enginy, Orozco-Estrada va atrevir-se a dirigir també la picada de mans de l’assistència, que no sempre va estar a l’altura, però l’important és participar. Al final, el públic va premiar els protagonistes amb la merescuda ovació, extensiva també als 15 anys d’Ibercamera a Girona, que celebrava l’avinentesa.