Àngel Casas segur que signaria la cèlebre frase de Neruda: “Confesso que he viscut”, perquè, en molts aspectes, ho ha fet d’una manera envejable. Ha estat un gran home de ràdio i televisió, un periodista musical pioner i ara pot dedicar més temps a escriure literatura. I fins i tot poesia. Ahir va presentar al teatre Romea L’agonia de Bakunin (Univers), un recull de sis relats. El que dona títol a l’obra és una nouvelle en què Casas mostra la hipocresia de la societat. De la barcelonina, ciutat que estima i per això pot criticar.
Xerra molt i ho adverteix de bon començament. Té bona memòria per a noms i dates i per això pot explicar anècdotes amb molta amenitat, amb elements que poden empènyer a la reflexió històrica. La transcripció d’una entrevista amb ell està obligada a ser una sinopsi. Amb una vida de vivències amazòniques, és inevitable que navegui pels afluents i rierols de la seva memòria. Ha conegut molta gent famosa i ha viscut moltes experiències fantàstiques. També d’horroroses, sobretot pel que fa a la salut, els darrers anys.
El primer que cal preguntar-li és: com està, de salut?
Bé, estic bé, he superat la covid, fa poc. Ha estat suau, no tenia tos ni mal de cap ni res. Però vaig estar aïllat perquè la meva dona és molt previsora. Pensa que soc persona de risc perquè soc trasplantat [un ronyó que li va donar la seva esposa, Olga Marco], diabètic, he estat dos anys fent diàlisi, vaig tenir 12 infarts, un càncer i una malaltia rara, la calcifilaxi, que va fer que m’amputessin totes dues cames... Els mesos que vaig estar a l’hospital vaig estar a punt de morir sis vegades. Jo no n’era conscient... Bé, una de les vegades sí que vaig pensar que això s’havia acabat...
Cal tenir molta fortalesa mental i molt sentit de l’humor per superar tot això... Sembla un mal acudit.
Sí, sí, és clar. Si no hi poses conya, tot això no ho pots superar.
I suposo que ha fet tot de canvis que també li hauran anat bé...
Hem canviat de pis per estar en un de més adaptat, sense escales. I ara tinc una cadira de rodes que és molt potent, massa, pesa 90 quilos més el meu pes i va a 10 quilòmetres per hora. Anant pel carrer, noto l’airet a la cara. Però has d’anar amb compte, perquè si envesteixo algú, li puc fer mal.
Abans de parlar de ‘L’agonia de Bakunin’, parlem una mica de la seva trajectòria. Va ser pioner en crear programes de televisió de divulgació musical, en trencar tabús oferint un ‘striptease’ en hora de màxima audiència, però també en fer programes de ràdio en català.
Mai he sigut de cap partit, però de jove anava a unes reunions amb gent de Sants, d’esquerres, molt positius. I de vegades venien alguns intel·lectuals que ens alliçonaven, com ara Jordi Pujol, acabat de sortir de la presó, i Josep Benet. Pujol em va dir que si volia ser periodista havia d’estudiar català. “Arribarà un dia que el periodisme d’aquest país es farà en català, i els periodistes joves haureu d’estar preparats”, em va dir. I em vaig apuntar a un curs de català, el primer dels que vaig fer al llarg dels anys. He fet molta carrera en català. Fins i tot tinc un poema, molt maco, sobre l’orgull d’escriure en català.
És curiós com funciona el pèndol social. El 1990, tot i que ja feia 15 anys de la mort del dictador, era provocador programar un ‘striptease’ a la televisió espanyola i vostè ho va fer a ‘Un día es un día’. Ara, 32 anys després, seria provocador per a una altra dictadura, la del que és políticament correcte...
Però és que allò era art! La coreògrafa venia del Crazy Horse i era molt exigent, molt dura. Amb l’Ivars, l’escenògraf del programa, pensàvem un argument específic, cada cop diferent. Es feia un vestuari, venien les ballarines de París, triades amb cura, i de vegades ballarins. En fi, era un espectacle amb molta feina darrere... Aquells tres o quatre minuts de striptease costaven uns 6.000 euros de l’època. No era una noia penjada d’una barra amb bitllets al tanga. Podia agradar o no, però era art.
Vostè es va posar mai nerviós davant d’algun dels molts convidats il·lustres que va tenir? Sobretot quan els havia de fer preguntes compromeses?
No. Per ser il·lustres, no. Quan havia de fer alguna pregunta compromesa no ho passava bé, però havia de fer la meva feina. Per exemple, quan va venir l’Anthony Perkins, els diaris nord-americans havien dit que tenia sida i vam pensar com preguntar-li-ho de manera discreta. Al final, amb els guionistes vam trobar la fórmula, demanar-li què pensava d’aquelles notícies. Em va dir que preguntar sobre això era el mateix que publicar-ho. Jo sabia que em fotria l’hòstia, però vaig voler fer la meva feina. I evidentment ho va negar. I al cap d’un any va morir de sida...
Anem a ‘L’agonia de Bakunin’. El relat que li dona títol és una ‘nouvelle’, per la llargada i pel desenvolupament de la trama i dels personatges. És una novel·la curta o un conte que va créixer massa?
És una novel·la frontissa, perquè podria fer créixer les subtrames. Però m’agrada escriure el que dona de si la història. Això, m’ho deia el Jaume Vallcorba, que és el millor editor que he tingut: “Escriu el que necessitis, però no més.” Tots els relats d’aquest llibre són novel·les curtes, tots donen per a més història.
Està molt bé com mostra, partint de l’atropellament fortuït d’un gos, la lluita de classes actualitzada, la hipocresia social, el poder de les xarxes socials...
Retrato la Barcelona que m’agrada mostrar, la burgesa del 3% en contrast a la dels alternatius de pa sucat amb oli. Arrenca amb un fet real, l’atropellament d’un gos davant de la casa del meu cunyat, en un carrer de Vallcarca, a tocar de la plaça Lesseps. M’agraden les històries que comencen amb una ximpleria que sembla que no va enlloc i s’embolica d’una manera extraordinària fins a provocar una crisi a tota la ciutat.
A ‘Sumsumcorda.com’ es fa ressò dels moviments que des de dins l’Església volen posar fi al celibat. I mostra la relació entre un capellà i una monja...
És un joc creatiu basat en fets reals –no explicarem fins a on per no aixafar la guitarra–, però em sembla molt tendra la part final, amb la relació entre el capellà i la monja. Ell amb experiència, ella també però negativa... El Ferran Rañé i la Montse Guallar interpretaran aquesta escena en algunes presentacions del llibre, perquè estan fent bolos amb textos meus.
A ‘El darrer cas de l’inspector Bosco Gomes’ fa un joc metaliterari potent...
És una història surrealista. Faig creïble el que és inversemblant. És molt difícil parlar-ne gaire sense explicar més del compte...
A més, fot clatellot a l’edifici Walden 7... [Des del finestral té una vista privilegiada del primer edifici de Ricard Bofill.]
El conec. Vaig veure quan queien les rajoles... De fet tinc un dúplex on ara viu una de les meves filles.
A ‘La dona que considerava que havia follat poc’ torna a fer un joc metaliterari, posant-se en la pell d’un autor a qui li costa posar-se en la pell d’un personatge femení... A vostè li passa?
No. És literatura dins de la literatura. No soc jo, qui té aquest problema de voler escriure amb veu de dona fins que la troba a través d’una amiga. És una de les crisis que pot tenir un autor, com tantes altres que ja s’han explicat.
A ‘Al cel sia’, el joc és amb un gir de la trama que no explicarem, però que capgira com un mitjó la visió del lector.
Podria ser un monòleg de teatre. Tampoc en podem parlar gaire per no fer espòilers... Comença amb un bolero i un home que explica a la policia què ha passat aquella nit amb la seva dona. Te’l pots creure, o no. Aquest és el joc.
Que el personatges sigui doblador és per algun motiu?
Perquè és un ofici que m’agrada. Tot i que és frustrant perquè no hi posen la cara, amb la veu salven algunes pel·lícules. Una professió estranyament poc valorada. No econòmicament, que, si més no abans, estava ben pagat. Jo era íntim amic del Constantino Romero i guanyava molts calés. És clar que era molt bo, que tenia actors fixos i famosos als quals doblar. Això sí, és un món molt tancat, costa entrar-hi...
Sí, em consta...
T’explico una anècdota molt bona. Quan el Tino doblava el Darth Vader, el fill del Josep Maria Bardají, el Jofre, que ara també és músic, era fan de La guerra de les galàxies. No menjava i el seu pare va demanar al Tino que truqués al Jofre, fent la veu del Darth Vader, i que li digués que si no menjava el dominaria amb la força, o alguna cosa així. I va funcionar!
Amb una veu així, qui no en fa cas...
Amb el Tino vam treballar vuit anys fent ràdio cada dia. Tenia molt sentit de l’humor. He rigut tant, amb ell, érem tan amics... [Bufa, emocionat.] Dels amics professionals, que n’he tingut molts que s’han anat quedant pel camí, cada cop que penso en el Tino... [Torna a bufar.]
Abans de posar-se a escriure un conte té clar com serà, sencer? O a mesura que va escrivint s’adapta al que va sorgint?
Depèn... Estamos en el aire va començar amb la idea d’un senyor mort, flotant en la piscina d’un bany turc. No teníem res més, però ens agradava molt. Dic ens agradava perquè la vam començar el Bardají i jo. Ell va fer un capítol i després ja vaig tirar sol.
Finalment, a ‘El discret hostal del fanalet vermell’, seguint explícitament el joc de ‘La ronda’, de Schnitzler, mostra una cadena de relacions entre personatges de classe social alta. La majoria dels seus personatges són de classes alta, professions liberals, atractius...
És el que volia retratar. Aquesta història ve de lluny. Ja la volia escriure quan tenia vint-i-tants anys. Aleshores era amic del Terenci Moix, la Maria Aurèlia Capmany i tota aquella colla. Volia això mateix, encadenar parelles, però amb gent del món de la cultura. No el vaig escriure. Anys després vaig veure La ronda, on sortia el Tino Romero, i vaig pensar que l’Schnitzler m’havia copiat! [Riu.] Aquest conte és una gran conya sobre el món hipòcrita de les relacions entre polítics, burgesos, intel·lectuals...
