‘Hackejar’ és un art

El hacking no es va inventar ahir. Que ho preguntin a Guglielmo Marconi, la primera víctima de la història d’un pirateig. El 1903 es va quedar de pasta de moniato quan van interferir la seva transmissió sense fil, estrena mundial, amb tot d’insults en alfabet Morse, un dels quals era “rates”. El cas és que associem els hackers a la informàtica i ignorem que un dels terrenys més fèrtils per desmuntar el sistema ha estat tradicionalment el de l’art. A aquest s’hi ha aferrat la nova exposició del CaixaForum de Barcelona dins del seu cicle de suport als joves comissaris. La curadora Bárbara Cueto ha remenat en els propis fons d’art contemporani de l’entitat financera i ha demanat alguns préstecs al Macba i al museu Reina Sofía per reunir una desena d’obres que contradiuen els relats hegemònics.

A Rates! Rates! Rates! La gramàtica poètica del hack (fins al 19 de juny) hi trobaran poques sofisticacions tecnològiques, i sí molts artistes que amb eines sovint rudimentàries s’han escolat en els canals de representació del poder per cantar-los quatre veritats. El Grup de Treball, per exemple, quan l’estiu del 1973 va omplir les pàgines d’anuncis per paraules d’un diari de missatges que posaven en primer pla la precarietat dels treballadors de l’art. Els piratejos als mitjans de comunicació són una obsessió per a més artistes presents en la mostra. D’un Antoni Muntadas que reflecteix la fal·làcia de la seva imparcialitat en una estora de portades de diferents capçaleres amb visions de les coses oposades, a una Martha Rosler que va desemmascarar la ideologia masclista de la revista Vogue en un programa de televisió de màxima audiència.

O el col·lectiu Zheng Mahler, que va convertir un influent periodista xinès en un holograma, disfressat de ridícul déu, que profetitza un final apocalíptic per al seu país desbocat en produir. No hauria agradat a Mao Tse-Tung, a qui un altre artista, Öyvind Fahlström, va fer servir als anys seixanta per a una performance que alertava del creixent culte a les figures mediatitzades. L’artista va organitzar una simulació de protesta a la Cinquena Avinguda de Nova York amb manifestants que duien pancartes amb els rostres del líder de la Xina comunista (emblema del mal) i del popular còmic Bop Hope (símbol del somni americà), mentre un locutor assaltava els ciutadans amb una pregunta que els deixava descol·locats: “Què el fa feliç?”

La simplificació, sempre interessada, mai neutral, de la realitat per part dels rectors de l’opinió pública també és al darrere d’una pel·lícula que Eve Sussman va confiar a un algoritme. El film no té ni principi ni final i l’argument, enfollit, tant ens fa creure una cosa com la contrària, que el protagonista, un suposat espia de viatge per territoris exsoviètics, és bo en unes escenes i dolent en unes altres. Fins a quin punt som conscients de la capacitat que tenen els que ostenten els altaveus de la informació de manipular-nos?

Bárbara Cueto, la comissària, vol que hi rumiem amb aquesta selecció d’obres que, diu, entomen el hack “com un gest polític i un acte poètic”. Tots dos conflueixen en una instal·lació del grup Werker feta amb una mescla de materials d’arxiu de cossos dissidents LGTBI i de formosos obrers soviètics. Quan es va presentar aquesta peça a Rússia va ser censurada. Ja és curiós que l’actualitat s’hagi infiltrat tan espontàniament en l’exposició. I per a poesia política, un imprescindible: Gordon Matta-Clark foradant els edificis que en nom del progrés, per norma beneficiós a una minoria privilegiada, ja no tenen raó de perdurar. A l’anarquitecte el podem veure en acció, en un vídeo, tallant els habitatges que van anar a terra per erigir el Centre Georges Pompidou de París. Un hacker que amb la serra mecànica va afinar l’objectiu tant o més que amb un teclat d’ordinador.