“Guillem Viladot és el model de combat des de la perifèria”

No m’atreia la idea de fer un retrat suposadament formal de Viladot. Perquè, a més, el punt d’arrencada per llançar-m’hi va ser més per motivacions personals i íntimes que no pas per la premeditació o la planificació de convertir-lo en un objecte d’estudi. Què m’hi va portar? La passió per ell de la persona que me’l va descobrir, el meu company Xavier Porta, mort tot just un mes abans de començar la pandèmia, que havien tingut una estreta relació d’amistat de tota la família. I el fet de jo poder participar en la seua biografia mercè a personatges que havíem compartit. En el seu arxiu hi havia documents que me’l mostraven proper als meus propis records: un punky, un poeta maleït, una transsexual...

La dedicatòria la vaig tenir clara quan l’Any Viladot va quedar exclòs de les commemoracions oficials de la Generalitat. En el llibre parlo de gent que mai a la vida s’haurien pogut pensar que eren perifèria, i ho eren totalment i han quedat majoritàriament oblidats, i d’un Viladot que sí que volia ser-ne i també s’ha anat difuminant.

Hi ha una gran metròpoli que senta càtedra i una perifèria que lluita per canviar aquesta mentalitat, llastimosament sense incidència.

Sobretot als anys noranta va sortir molt a la televisió catalana. El que passa després s’explica ràpid: que la fundació que vetlla la seva obra no és a Barcelona sinó en un poblet de l’Urgell, aquell desert mental de Catalunya que en diu Francesc Canosa. Però l’arribada de Pau Minguet a la direcció de Lo Pardal ha estat un revulsiu, perquè està seguint fidelment el model de combat des de la perifèria del mateix Viladot.

Als anys seixanta li envia una postal des de Londres a Leandre Cristòfol que és en si mateixa un poema visual. “Cal viatjar, cal viatjar, cal viatjar”, li escriu. Té casa a Barcelona, des d’on controla tots els ambients, però viu a Agramunt. El seu lloc és aquest i des d’aquest lloc està connectat amb tot. Amb la música, per exemple. Als setanta està escoltant Paul Horn, pioner de la new age, que aquí no coneixia ningú.

Per començar el que li ve imposat d’una família d’ordre de la Lliga, amb un pare que intenta acotar-lo i una farmàcia on pràcticament no hi és mai. I quan s’esmuny de les revistes de Lleida controlades pels franquistes i escriu d’un tema que no es podia tocar, Rafael Alberti. Topa amb la censura, aquest i altres cops, però, compte, sabent que té un coixí i que ell, per la seva posició social, no anirà a la presó. A partir d’aquí no para de fer provatures amb el llenguatge. Quan li sembla que alguna cosa la té encarrilada, busca altres camins, i amb un punt de provocació. No es tolera a si mateix fent el de sempre. Bàsicament per explicar-se, perquè té un bon desvari.

En els poemes que fa de petit ja hi ha aquest mirar cap endins. El jo i l’entorn són una constant. Se psicoanalitza abans i tot d’entrar en contacte amb la psicoanàlisi. Hi troba unes eines per entendre moltes de les seves obsessions, com aquesta mala vibració amb el pare. I fins i tot arribarà a qüestionar-se la seva pròpia sexualitat.

Farem una taula rodona dins l’Any Viladot per veure com el llegeixen avui les persones trans. Ell això ho escriu als anys noranta, que sembla que sigui ara però no ho és gens per a aquesta qüestió, i és absolutament innovador. S’avança en moltes coses. Em fas pensar també en les paraules que va dir, tant diferents de les que van dir altres d’allò més previsibles, en una de les primeres edicions de la Fira de Tàrrega en què hi va haver destrosses. Ell va trobar del tot lògic que hagués passat aquella revolta perquè, va dir, en un escenari que poses al carrer està tot permès. Em va semblar brillant. Sempre anava al davant dels altres.

No sempre em resultava còmode, no. El trobava un personatge altiu. És quan llegeixo Temps d’estrena que la imatge que en tenia em trontolla, perquè em presenta una persona que és ell de nen desvalgut. Això és el que em va atrapar i em va interessar investigar, saber com es va crear a si mateix aquest home aparentment tan segur quan era gran havent sigut un nen amb tantes pors, que se sentia tan sol i tan diferent dels altres. Era una persona molt fràgil.

Cristòfol, en l’imaginari literari de Viladot, és la influència a partir de la qual identifica que li agrada tot el que sigui diferent de la convenció artística establerta. L’escultura del Peix sobre la platja és, dirà, el saber que podia anar més enllà dels límits dins dels quals estava acostumat a viure. Cristòfol, per Viladot, també és el nen que tal vegada ell hauria volgut ser. Un nen de casa humil però a qui son pare el feia jugar amb l’“Arri, arri, tatanet”.

Li agafa una tírria tremenda. L’endemà de la seva mort li va escriure un article corrosiu. Per mi no deixa de ser el Viladot provocador que fa el que li dona la gana perquè no depèn econòmicament de ningú. En la necrològica li retreu que s’hagués posat al servei dels comunistes. Per ell un artista havia de ser lliure.

Li recomanaria que fes el mateix circuit que he fet jo: Temps d’estrena, La cendra i Ricard. És a dir, començar pel Viladot cristal·lí, el que es despulla, i després continuar pel Viladot que es va ficant capes.

Més que contracultural diria que no pot evitar esquivar la seua immensa curiositat, que el porta tant a visitar els llocs de la moguda lleidatana, a fer provatures amb el film Self o el silenci de l’angle, i segur que a tenir converses amb personatges com el Ruso (totalment underground: Pablo Hasél i Valtònyc serien aprenents amb les seues lletres!), que era del seu poble i va morir de sida el 2003. Però això no fa que els incorpori en els seus plantejaments artístics. Potser eren una mica de decorat per a les seues provatures. Aquests personatges tan extrems mai protagonitzen estrepitosament cap novel·la seua. Els protagonistes sempre surten de casa bona i d’un nivell intel·lectual alt, convencionalment parlant. Tampoc els anomena en el seu manifest de la cultura, la kultura i la contracultura: no hi posa el que podríem dir outsiders del tot.

Potser ho és més que mai perquè és una mostra clara d’una persona lliure respecte als corrents i les capelletes de l’art i de la literatura. I perquè ens revela que l’únic que realment ens pot lligar als humans són les nostres pors i les nostres quimeres.

És conseqüència de la política que només valora el que té en el seu nucli central i veu la perifèria com un lloc que està bé per anar-hi a menjar cargols i calçots i per fer-hi abocadors, presons i olimpíades, però per a res més. La principal falla dels nostres polítics, no tots però força que pesen molt, és el desconeixement total i absolut del que hi ha a la perifèria. No s’estimen el país. Fomenten sempre el mateix. Pura i dura ignorància.