Gairebé un concert normal

Començarem pel final. Per la cançó que sona quan els llums s’encenen i els músics s’acomiaden del públic. En aquest cas, el que divendres al vespre omplia l’Auditori de l’Ateneu de Banyoles per escoltar, amb entusiasme devot, Manel , que presentava el seu cinquè treball discogràfic, Per la bona gent, i les cançons del seu darrer EP, L’amant malalta. El quartet barceloní tornava a la capital del Pla de l’Estany després del concert del 2016 en què van presentar Jo competeixo, en el qual el so no va ser l’òptim. “Ha quedat com el nostre pitjor concert”, va reconèixer el cantant Guillem Gisbert en les poques paraules, les inicials, que va adreçar a l’auditori.

La cançó de l’adeu, com si fos l’última que punxa el DJ per cloure la nit i que sovint és una declaració d’intencions però també serveix com a homenatge, va ser Simfonia núm. 2 (D’uns déus, d’uns homes) de l’àlbum Dioptria II de Pau Riba. Va ser no només un tribut bonic sinó necessari: el vers “Pugeu a la barca, que naufragarem!” s’intercalava amb els aplaudiments d’un públic intergeneracional, gairebé familiar. I Manel se’n va anar de Banyoles amb el que podríem qualificar el seu últim millor concert, amb un so excel·lent i fent vibrar amb les velles cançons –Boomerang va ser cantada gairebé en la seva totalitat pel públic i més de deu anys després continua provocant una reacció entusiasta, però també la nova sonoritat que amb el pas del temps ha adquirit Al mar– i amb les noves composicions, des de Tipus suite fins a La jungla, però vam trobar a faltar la que dona títol a l’EP, L’amant malalta. Amb públic dret, sense distàncies i amb moments àlgids, d’eufòria col·lectiva, com ara la versió de La gent normal dels britànics Pulp, el de Manel va ser gairebé un concert normal, oblidant aquests dos anys.