Art i poder a la Tàpies

Polònia és un territori hostil per a l’art amb consciència crítica. Els artistes són amenaçats de mort; els directors de museus, destituïts, i les obres reben atacs iconoclastes de personatges públics vinculats a l’extrema dreta o als lobbies ultracatòlics. Un cas sonat va ser el de la famosa escultura de Maurizio Cattelan del papa Joan Pau II esclafat per un meteorit, que van fer malbé uns polítics, el 2000.

L’artista Goshka Macuga (Varsòvia, 1967) ho ha anat seguint des de Londres, on viu i on ha pogut desplegar una carrera celebrada pel món de l’art internacional (el 2008 va ser finalista del premi Turner). Macuga va fer les maletes quan va caure el mur de Berlín. El seu país d’origen sempre ha estat en el punt de mira dels seus projectes d’investigació, una selecció dels quals s’exposen a la Fundació Tàpies. En moviment (fins al 25 de setembre), comissariada per Neus Miró, és una coproducció de la institució catalana i el Musac de Lleó, on ja s’ha vist.

A Barcelona, el muntatge té més capes, perquè s’ha omplert d’obres de Tàpies, amb el qual Macuga ha connectat tot d’una. “El que més m’ha interessat d’ell són els símbols”, explica l’artista polonesa, que s’ha reconegut personalment amb el Matalàs (1987), lligat amb una corda, que Tàpies va crear pensant en l’èxode de la Guerra Civil. “Jo també soc una immigrant”, diu Macuga, que s’ha imbricat amb altres treballs del català que, insisteix, l’expliquen. El més impressionant és Ni identitat (2003), una peça que Tàpies va fer apel·lant a una identitat fluctuant i que ella ha reproduït en gran format en un mur. Originalment negre, n’ha fet la còpia en vermell.

“La rèplica és molt important en la pràctica de Macuga”, sosté Neus Miró. Li permet, des del present, qüestionar el passat i fabular el futur. Encreua èpoques per “esmicolar les narratives dominants dels fets històrics”, hi afegeix la comissària. És el que va fer el 2009, quan va participar en la Biennal de Venècia amb un tapís gegantí, Plus ultra, en què enllaçava la filosofia de l’expansió colonial amb el drama actual dels emigrants, i el retrat de l’avariciós Carles V amb els dels participants de la cimera dels països del G20, el 2008, disposats a tot per no perdre el seu estatus privilegiat en el món.

L’immens teixit dona la benvinguda als visitants de l’exposició a manera de pòrtic, tan present també en la iconografia tapiana. Macuga se serveix de l’artesania dels fils en altres obres que furguen en la relació entre art i poder. A la Tàpies llueixen dos tapissos seus més. L’un el va fer el 2011, quan va ser convidada a exposar a la Galeria Nacional d’Art Zacheta de Varsòvia. Era el primer cop que, després de fugir-ne, tenia l’oportunitat de presentar la seva feina a Polònia. Abans que res va fer el que fa sempre, submergir-se en els arxius de la institució, dins dels quals va topar amb una llista negra de prohibicions que va sofrir l’art a la Polònia postcomunista dels anys noranta. Per a la imatge del tapís, però, va anar més enrere, fins a un happening que va organitzar el 1967 Tadeusz Kantor amb una carta impresa en una pancarta que, un cop fet el seu recorregut per la via pública, els assistents van destruir. Macuga va ressuscitar la performance amb una carta amb el rostre de Lech Walesa, l’artífex de la transició polonesa, al segell. A ella no la van reprimir llavors, però a una segona revisió de la mateixa acció fa ben pocs anys, sí. “Tot ha anat a pitjor. La situació avui és crítica”, alerta.

L’altre –el tercer– teixit el va gestar per a una exposició a la Whitechapel de Londres a partir d’una fotografia de la presentació, en aquest mateix centre i presidida pel príncep Guillem, del duplicat en tapís del Guernica, autoritzat pel mateix Picasso, pagat pel multimilionari Nelson Rockefeller i que decora, des dels anys vuitanta, la sala del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Aquest calc del calc de la cèlebre pintura antibel·licista, emblema del pavelló espanyol de l’Exposició de París del 1937, serveix a Macuga per reflexionar sobre els usos propagandístics de les obres d’art en diversos moments de la història. Davant d’aquest tapís, el secretari d’Estat dels EUA, Colin Powell, hi va fer el seu discurs de defensa de la guerra de l’Iraq, tot i que algú s’havia preocupat abans de cobrir-lo amb una cortina blava.

Com a apèndix d’aquesta instal·lació, Miró ha dedicat un espai documental a la reconstrucció, a escala real, del pavelló de la República a Barcelona, en plena eufòria dels Jocs Olímpics. Trenta anys després, l’edifici està mal conservat i, tot i que custodia un arxiu i una biblioteca únics de la República, la guerra i l’exili, és poc conegut.

El Tàpies melancòlic

A més dels tàpies intercalats en la mostra de Macuga, la segona planta del museu allotja un conjunt d’obres de l’artista català cisellades pel context de l’esfondrament de l’URSS. Quin Tàpies aflora de la desfeta de la utopia socialista dels intel·lectuals d’esquerres com ell? “Un Tàpies trist i pessimista”, indica Núria Homs, conservadora de la fundació, que ha fet la selecció, d’entre els fons propis i aconseguint quatre préstecs inèdits de la família de l’artista.

És un Tàpies, a més, afectat per tragèdies com la guerra de Bòsnia i el genocidi de Ruanda, i que també comença a veure la seva mort propera i es refugia en el budisme zen per trobar explicacions al misteri de l’existència, com a Raigo (1992), el nom del buda que apareix en el darrer sospir de la vida d’una persona. El seu estat d’ànim abatut es manifesta en cossos mutilats i ferits i en colpidors cadàvers embolcallats. Un Tàpies que llastimosament les guerres que ens toquen avui sempre fan vigent.