Del realisme màgic a la màgica realitat

El Mèxic més espiritual es convoca sota la vela del Cirque du Soleil, de nou a l’Hospitalet de Llobregat. Hi ha aigua i hi ha llum. Hi ha poesia i hi ha el risc del circ. Hi ha joc i hi ha sensibilitat. Hi ha misteri i hi ha realitat. L’autor i director Daniele Finzi Pasca ha volgut traslladar les percepcions més íntimes del Mèxic que va copsar durant la dècada que hi va viure i s’ha deixat portar per aquell realisme màgic de la literatura. Ara, amb artistes increïbles i una tecnologia espaterrant, ha demostrat que hi ha una realitat màgica.

Luzia atrapa, des de l’inici, per una estètica cuidada, tant en el vestuari com en l’espai escènic i sonor. Una estampa característica del món surrealista i alhora solvent del Cirque du Soleil. Els quadres, amb un viatger que va amarant-se de la cultura mexicana (travessant bona part dels números), aporten tocs de color, de llum, flaires concrets d’una cuina inabastable. També funciona com un fil paral·lel la noia que corre (primer amb cos de papallona corrent sobre la cinta mòbil de les anelles xineses, al final com una icària a la balança russa). És un homenatge a les dones tarahumares que poden recórrer centenars de quilòmetres en molt pocs dies per la muntanya i sense un calçat mínim.

Les bèsties que ronden els acròbates tenen una certa aurèola mitològica, com el guepard que beu aigua al bassal mentre es desenvolupa la cinta aèria de Tlàloc. I els músics i bona part de la troupe en moments de comparsa mostren caps de caiman, becs de colibrí, peixos espasa, escarabats, i mantis i serps enroscades d’abraçada amenaçadora. L’aigua és la gran aportació d’aquest muntatge. En l’anterior presentació del Cirque a l’Hospitalet, Totem, l’aigua era una projecció (realista, però que no mullava) a l’escenari. Ara, l’aigua hi és físicament, un element que s’evita habitualment perquè augmenta el risc de relliscada en moments d’alt risc acrobàtic. Aquesta cortina, a més, permet fer dibuixos i moure-la com si fos el braç d’un rentaplats gegant. Trencar la cortina d’aigua amb el pèndol del trapezi o amb una roda Cyr té una èpica salvatge. Fer contorsionisme a sobre d’ella provoca uns reflexos i unes refraccions que multipliquen la laxitud del cos de Pedro Linares.

El Cirque du Soleil ha tornat a la gira, després de la pandèmia. Al Royal Albert Hall de Londres no van poder mostrar el número final de gronxador doble rus (amb salts mortals en el vol inclosos). Dijous, no es va poder veure el joc d’equilibrisme sobre bastons que evoca un estudi de gravació de cine per un problema tècnic. Les barres xineses evoquen l’exotisme de la selva. El gronxador mortal (que giravolta els 360 graus de l’arc) porta una màscara de lluita lliure. La vela, amb funcions fins al 15 de maig, té un aforament d’unes 2.500 localitats, un veritable monstre que sedueix els espectadors de totes les generacions a cabassos. Que avui pugui viatjar una producció com Luzia té algun toc de realisme màgic. Perquè cap productor cabal s’hi atreviria, d’entrada.