A l’abisme

Des de les cala­mi­tats per­pe­tra­des en la II Guerra Mun­dial, Beckett tenia clar que ja no es podia con­fiar en la soci­e­tat apa­rent­ment culta i desen­vo­lu­pada. Final de par­tida beu de la mateixa agror d’Els dies feliços i de Tot espe­rant Godot. Jordi Bosch i Jordi Boi­xa­de­ras tor­nen a uns per­so­nat­ges que ja van inter­pre­tar, el 2005, al Lliure. Sergi Bel­bel ha sabut cami­nar per l’abisme, tro­bar un equi­li­bri en el diàleg des­es­pe­rat i un punt naïf de Hamm i Clov que va d’un humor absurd de clown que perd l’escala contínua­ment)a un dis­curs impla­ca­ble. És una bar­reja d’alqui­mista perquè car­re­gar la iro­nia des­me­rei­xe­ria la fosca des­es­pe­ració i abo­car tota la bilis sense donar aire acla­pa­ra­ria.

L’espai és una mena de refugi, una ratera en què pre­te­nen sobre­viure. Miren per la fines­tra i con­fien que la violència des­a­pa­re­gui. Ells no han pro­vo­cat res. Només espe­ren, pas­si­va­ment. Una espera frus­trant i que ennu­ega.

Hamm ho detesta tot. Les seves manies s’han con­ver­tit en obses­si­ons que esgo­ten tot­hom. I, per això, Clov deci­deix mar­xar. Les rates, es cacin o no, sem­pre aca­ben morint. Ter­ri­ble evidència. Tot és fosc; res no con­vida a l’espe­rança. I, pot­ser per això, Clov es ves­teix i pretén mar­xar. Pot­ser sonarà el des­per­ta­dor. Pot­ser ja no cal que ho faci mai més. La per­cepció del públic és que només hi pot haver una vida vàlida des de l’empa­tia amb l’altre. L’apa­tia tras­llada tot­hom a la bui­dor d’aquests per­so­nat­ges becket­ti­ans tren­cats, aïllats de tot.