La marca de la dona

Són molts els que s’asseuen al banc de La 22 a fer-se la foto de rigor. No fa tant, però s’ha anat convertint en una tradició que la gent s’immortalitzi tot imitant l’icònic Forrest Gump assegut en un banc esperant el primer qui arribi per explicar-li la seva vida; siguin lectors, clients, amics o simplement passavolants que passen per davant de la popular llibreria del carrer Hortes, 22, a Girona. Un dels epicentres culturals de la ciutat, que aquest any celebra que hem arribat a l’any 22 –coincidint amb el 44è aniversari de l’establiment–, jugant amb els números. Ahir, que fos 22 de març era una casualitat. O no.

El cas és que Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966), escriptora “mediàtica per intrusió” –a escriure llibres i contes, fa anys que s’hi dedica; a la tele, no tants–, no es perd ni una ocasió per venir-hi a presentar un llibre des que es va donar a conèixer amb el recull de relats L’ensenyador de pisos que odiava els mims (1999). I ahir hi va tornar per asseure’s a parlar de la vida, també, arran de la publicació de la seva nova novel·la, Benvolguda, Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull 2022. Hi ve, diu, contenta de tornar a tenir contacte directe amb els lectors. I en aquesta obra hi ha moltes qüestions a tractar: un relat en què exhibeix el seu talent literari tocant temes com ara el matrimoni i l’amor conjugal, la drogodependència de la maternitat, la caducitat de la vida artística, l’amistat, el desengany, el perdó i, sobretot, l’inexorable pas del temps.

D’això i molt més, en parlem unes hores abans de l’acte literari en el transcurs d’una agradable conversa, ja no al banc de La 22, sinó a tocar de la llibreria, en una terrassa d’un bar on toca un sol intermitent tan benvingut com la cervesa que ens porten. No ha fet ni un glop i confessa: “Em costa disfrutar del moment. Tot em sembla un miracle avui dia. Tinc la síndrome de Stendhal permanent!” Potser per això, al matí, ben d’hora ben d’hora, com deia aquell, ja ha anat a córrer sota el xàfec que queia a Sant Cugat del Vallès amb les seves amigues runners: “Per explicar-nos petites merdes.” L’esport uneix, com bé diu.

Sobre afers quotidians? M’imagino. Coses de la nostra edat...? Fins que proclama: “Els 50 són els nous 40!” I hi afegeix: “Tenim dret a posar-nos jaquetes de cuir encara.” Que tot ha canviat ho remata amb una evidència que em deixa esmaperdut: “Les protagonistes de Sex and the city, que han tornat amb una segona sèrie, tenen tres anys menys que algunes que les protagonistes de Las chicas de oro.” Certament, també podríem dir, doncs, que “els 60 són els nous 50”. Que el temps passa com “un sospir”, hi estem tots d’acord. I més quan tens fills, hi afegim tots dos, que és el que tracta la novel·la, centrada en una dona que un bon dia s’adona –o s’ho imagina?– que el seu marit, deu anys més jove que ella, està a punt d’enamorar-se d’una altra dona, encara més jove. A partir d’aquí, la noia intrusa formarà part de la quotidianitat de la família, i la protagonista, la Remei, s’abocarà al plaer masoquista de preveure el triangle amorós. “Si Philip Roth ha explorat repetidament el declivi sexual masculí –l’estafa de fer-se vell–, i Mercè Rodoreda tenia altres coses al cap, com era normal en aquella època, per què no tractar jo el que sent o pot sentir una dona que entra de ple en la realitat de la menopausa i el fet d’envellir per dins”, explica Empar Moliner.

Que estigui escrit en primera persona dona peu a parlar d’Ishiguro (El que queda del dia) i J.D. Salinger (El vigilant en el camp de sègol), també d’Éric Rohmer i la creació de personatges que són els narradors i no per això ens els hem de creure, “ja que ens la poden estar fotent”. Aquesta incògnita és la que recorre tot el relat i el fa tan suggeridor. També, com insisteix sempre, demana als lectors que no intentin veure-la projectada a ella en el personatge, per moltes similituds que hi hagi (i n’hi ha moltes). “Sempre he escrit ficció basada en fets reals. Un dia escriuré una novel·la sobre un geriàtric. M’hi falta poc!”, sentencia.