Crítica
teatre
Cop fred
A Estocolm, si el metro s’atura i es queda a les fosques en un túnel, els usuaris del vagó segueixen silenciosos. A Barcelona, per contra, hi ha xerrameca i crits constants. Les dues ciutats malden en una Europa que dona cops amb una tovallola mullada a la consciència. I cap cos reacciona enlloc. No hi ha desglaç que escalfi l’ànima. La mirada distant, freda, que apliquen Clàudia Cedó i Xicu Masó a la situació de desemparament institucional (tot i trobar el pols de realitat a través de Mohamad Bitari) és implacable. No hi ha cap tipus de commiseració amb l’Europa cínica d’aquest segle XXI. Estan aclaparats, cansats, vençuts. Ni els instants màgics que la mateixa Cedó imprimia a Una gossa en un descampat (tot i el dolor que regirava les entranyes) aixequen el vol. Ni la militància del que se sap vencedor moral però agnòstic amb la política d’El metge de Lampedusa, que interpretava Masó, dona motiu per cremar contenidors.
Síndrome de gel revela una realitat molt ignorada: joves refugiats queden catatònics en sentir-se desprotegits. En l’obra, ho representen en el fet que les filles tradueixen a la mare cartes del Ministeri de l’Interior suec en què els neguen la renovació del permís de residència i els anuncien la deportació al seu país d’origen en pocs dies. Els hospitals, com els aeroports, són llocs de pas, costa establir-hi lligams emocionals.
És cert que l’empatia amb el director de l’hospital (Carles Martínez) es va refredant en veure com ell també renuncia a defensar el que és moralment correcte; es lliga només als protocols i a la legalitat més estreta. En tot aquest mar fosc i fred, la veu de la mare (Asma Ismail), que no deixa de parlar l’àrab, és, segurament, l’únic que connecta amb la ràbia, amb la demanda d’un respecte que, massa vegades, arriba tard.La treballadora social (Judit Farrés) també renuncia en bona part del muntatge a trobar una sortida, si això ha d’implicar una major dedicació horària del que estableix el seu conveni laboral. Només la metgessa que es jubila (Muntsa Alcañiz), la psicòloga vegana (Sílvia Albert Sopale) i la filla de l’advocat (Manar Taljo) que fa de traductora puntual busquen formes per salvar la família d’una deportació tràgica. I sí, Cedó torna a construir un espai màgic: les dues germanes (Roc Martínez d’Aquell dia tèrbol... i Jana Punsola) es parlen mentre l’hospital i la mare dormen. Reviuen una infància feliç que saben esgotada i que no podran reconstruir en la seva Iraq bombardejada i dominada per Estat Islàmic. El seu futur és terror i foc. A Europa, reben un cop que no poden concebre.