Quins regals, Miró!
La fundació de l’artista presenta en una exposició el mig centenar d’obres que els seus hereus hi han dipositat recentment, plenes de senyals d’estima familiars
Joan Miró només va dedicar una obra als seus pares, Pintura (l’ampolla de vi), del 1924. No una obra qualsevol, però. Va escollir una composició surrealista per enviar-los un missatge clar: que el seu fill era un artista transgressor. Aquell fill que molts anys abans, el 1911, els havia escrit una carta per anunciar-los contundentment que renunciava a tot el que havia sigut fins llavors per dedicar-se plenament a l’art, disposat a passar gana i el que fes falta. Quan els seus pares van morir, Miró va regalar la peça a la seva dona, Pilar Juncosa. I més endavant ella va voler que la posseís una de les seves besnetes. Finalment, fa uns anys va acabar el periple a la Fundació Miró , per desig dels hereus de l’artista, que no han deixat mai d’enriquir el fons del museu, com va fer ell mateix en vida. L’últim dipòsit el van acordar fa uns mesos: 54 obres més que conservaven en les seves col·leccions personals. Totes, obsequis que els va fer Miró “de manera molt conscient”, remarca el director del centre, Marko Daniel, que ha cocomissariat la presentació d’aquest conjunt en l’exposició Miró. El llegat més íntim (fins al 26 de setembre), patrocinada per la Fundació Banc Sabadell.
L’arribada d’aquest tresor, que inclou també cinc obres d’Alexander Calder, ha estat “un bàlsam” per a la institució de Montjuïc. “Han sigut uns anys dificilíssims”, es dol la presidenta del patronat, Sara Puig. Només travessar la porta de l’edifici de l’arquitecte Sert, l’equip de la fundació, amb les especialistes Elena Escobar i Dolors Rodríguez Roig al capdavant, es va concentrar a investigar peça a peça, encreuant-les amb la documentació i buscant connexions amb altres treballs de l’artista custodiats en la seva col·lecció que també duen signes familiars: firmes i frases especials que va fer exclusivament per als seus, o per a ell mateix.
“Miró va voler tenir a prop seu o dels seus unes determinades obres que apartava de totes les altres”, exclama Roig, que ha compartit el comissariat amb Daniel i Escobar. Com ara L’estel matinal (1940), de la mítica sèrie de les Constel·lacions, que va lliurar a la seva dona, i que tenien penjat a la capçalera del llit. “Ella és l’estel fulgurant d’aquestes constel·lacions”, va escriure-li. Miró i Pilar van estar 50 anys junts. “És una història d’amor brutal. “Sempre vens amb la mateixa dona!”, li deia Picasso quan l’anava a visitar”, explica Joan Punyet Miró, un dels seus quatre nets, als quals també va omplir de regals artístics. La majoria en ocasió de celebracions, però també alguns en moments crítics, com per exemple un parell de pintures que va donar als dos nets grans, David i Emili Fernández Miró, quan va morir el seu pare, el primer marit de la seva filla Dolors. “Avi, ens podràs pagar l’escola?”, recorda Punyet Miró que li va dir un dels seus germans de mare.
L’exposició està “plena de sorpreses”, com fa bé de dir Daniel, i d’entre aquestes corprenen unes fotografies de Miró jugant a pilota amb els seus nets i que a ell, més enllà de gaudir el moment, li va servir d’estímul per pintar, com ho prova una nota en què es reptava a expressar la sensació joiosa amb els pinzells. “Els afectes familiars van ser un motor de creació per a Miró”, insisteix Roig. Una força inspiradora intensa va ser la seva filla, fins al punt que es va acabar diluint en els seus dibuixos infantils. Ja fos fent-hi inscripcions afectuoses (en un retrat que li fa la nena hi gargoteja “l’àngel de la guarda”) com reproduint-los en la seva pròpia obra, com és el cas d’una pintura del 1972 que emula les mateixes taques de colors que la petita Dolors havia creat en un tros de paper... el 1937!, i que Miró va guardar tota la vida. Una altra joia que només podia engendrar un pare tan particular per satisfer la seva filla: un quadern amb dibuixos i dedicatòries de Calder, Chagall, Braque i Matisse.
La Fundació Miró ha tingut molta cura del muntatge expositiu perquè els visitants puguin veure també els dorsos de les obres, on hi ha els senyals que feia l’artista perquè no hi hagués cap dubte que estaven reservades a la seva família i que, per tant, cap galerista les podia posar a la venda. La seva firma pública (Miró) està acompanyada sempre per la seva firma privada (Joan). I especifica a qui pertanyen, a la dona, a la filla, als nets o a ell (en aquest cas hi posa Col·lecció Miró).
I amb aquesta mateixa sensibilitat el museu ha dissenyat l’última sala de la mostra, obrint les finestres, habitualment tancades, per il·luminar quatre de les cinc Teles cremades que Miró va crear quan tenia 80 anys, desafiant les lleis de l’edat i, com ell mateix va escriure en un esbós, “improvisant amb ràbia”. També va voler que les preservessin els seus íntims i avui també són patrimoni de la seva fundació. “Va experimentar noves maneres de fer art fins al final”, rebla Punyet Miró.