Crònica
Trio de dames
Tres veus ajuden a explicar tres maneres d’apropar els infants de diverses edats (i també els adults que els acompanyen) al teatre, en aquesta Mostra d’Igualada, que avui s’acaba. Aquesta edició, en què es respira certa relaxació pel que fa a la convivència amb la covid (tot i que el ball de mascaretes continua en dansa), el director artístic Ramon Giné ha triat un catàleg en què hi ha l’espectacle tendre i juganer per als més menuts M.A.R.E., amb Maria Santallusia, coneguda per Egos Teatre; la instal·lació interactiva Biblioteca de la curiositat infinita, de Maga Socias, amb unes arrels recognoscibles del Teatre dels Sentits, i la cruesa en primera persona de Nua, de les actrius i ara dramaturgues Ann Perelló i Andrea Ros. Un trio de veus (per no dir-ne un pòquer) que ajuden a marcar les coordenades del món tridimensional del teatre per a tots els públics. Hi connecten els nens de dos, de deu o de quinze anys. Però també, insistim, els adults que els acompanyen.
M.A.R.E. és una proposta per als més menuts. L’actriu els parla amorosament, tot disposant un menjador, amb llums de peu, amb un mòbil en què pengen ocells de paper, deixant que hi entrin les fulles de la tardor i les flors dels primers arbres fruiters. Santallusia té un notable recorregut escènic, sobretot amb Egos Teatre, una companyia de teatre musical sense manies que tant podia fer una versió d’Oscar Wilde com de Serafí Pitarra. Egos Petits va presentar l’any passat Tot esperant en Will, una mena de hits sobre textos de Shakespeare. Santallusia, embarassada, s’ha trobat amb la necessitat de construir un espectacle. Com quan els ocells refan el niu en espera que surti el fill de l’ou, o quan els pares responsables preparen la cistelleta per sortir cap a l’hospital quan la natura ho decideixi. Ella és actriu, i cantar amb música de Mozart posant bombolles de sabó al menjador, mòbils d’ocells de paper i un piano de cua per entretenir-se a tocar-ne les tecles blanques i negres és la seva manera natural de preparar-se per a la nova vinguda. És tendre i alhora és juganer, perquè respon a dues de les expressions personals de l’artista. La música i els efectes, senzills i efectius, hi fan la resta.
Biblioteca… té la particularitat que incita a la curiositat de la lectura sense ni un sol llibre. Ja no és un espai on es troben les respostes impreses en fulls, sinó que s’hi formulen preguntes, convida a obrir la ment. Els més afortunats poden entrar a l’oracle i, aquest cop sí, demanar un llibre que doni una resposta a una pregunta molt íntima (i que no cal desvelar). El cor batega, la lectura emociona, la novel·la captiva. Socias ha replicat la seva manera de connectar amb el públic. No hi ha el desplegament de sentits (ni olfacte, ni gust), però la instal·lació té un toc i, sobretot, una intimitat que traspuen experiència.
Finalment, Nua és l’expressió de les preocupacions dels joves (fa uns anys ja va sorgir la temàtica a través de la coreografia Cospress). Parla de la incomoditat de viure en un cos que es transforma i al qual l’entorn exigeix que respongui a unes mides. El retorn a la llar de la joventut propicia un viatge al record amarg, a l’engany. I a reconèixer el valor de les ajudes de la mare, que, llavors, semblava el cau d’una molèstia contínua. L’obra (que dirigeix Marta Aran, autora de peces que també transiten per llocs íntims com Els dies mentits), que fa diana amb un sol dard, està a punt d’iniciar temporada a la Versus Glòries.
El trio de dames ens mostra tres maneres de captivar el públic, des d’edats ben primerenques, per connectar-lo a una veritat més o menys ficcionada, que remet al mite de la caverna de Plató.