Dansarina i amazona

És la mà d’un home? No ho sabem. Els dits són delicats i agafen del braç Emma Isabel Margarita Blanca Cáceres de la Calle, que du mantellina. Al darrere de la foto, escapçada per la meitat, amagant un dels protagonistes de la parella, hi ha una data i una inscripció: “1945, en record del dia del teu sant.” Ella tenia vint anys. La foto és una dels centenars de fotos que es guarden en dues carpetes amb el títol identificatiu: Emma de Miranda. Lluís Molinas no la va conèixer, però va recuperar les carpetes, destinades a l’oblit, d’una casa de Sant Feliu de Guíxols.

Professió: ballarina. Així figura en la cartilla de treball, expedida l’1 d’octubre del 1958, d’Emma Cáceres de la Calle, que va prendre el nom artístic Emma de Miranda pel seu poble natal, Miranda de Ebro, on va néixer el 26 de maig del 1925. A finals dels anys cinquanta, ja havia recorregut teatres de l’Estat francès, Itàlia, Bèlgica i Portugal, però també de les illes Canàries, on tenia orígens familiars, tot i haver nascut a Castella, i el Marroc. Se’n feia ressò La Vanguardia i també publicava anuncis de la seva acadèmia de dansa. L’escriptora Natalia Demidoff tenia onze anys quan va començar les classes de dansa, que incloïen sevillanes i jotes aragoneses. Recorda l’amistat que va mantenir amb els seus pares, russos exiliats que s’havien instal·lat el 1947 a Barcelona, provinents de Bèlgica, on s’havien conegut. En particular amb la mare, Ada de Joltkevitch.“La mare era molt hospitalària i a casa hi havia un ambient molt cosmopolita i artístic, i l’Emma s’hi sentia molt bé.” Prenent el te, o còctels, a casa els Damidoff, la dansarina fugia de l’opressió de l’Espanya franquista, particularment dura contra les dones, també les ballarines. El pare era militar de cavalleria i la mare, d’ascendència belga: l’Emma estava estudiant a l’institut de Lieja el 1937 quan va començar a formar-se en dansa. D’aquí que els Damidoff li recordessin un món europeista del passat i fossin oxigen. Hi havia un promès, també militar. Hi va haver una ruptura. Dolorosa. Són els records de nena de Natalia Demidoff.

Emma de Miranda també era una gran amazona. Entre les fotos ensobrades, n’hi ha moltes on se la veu muntant. Hi ha una sèrie del 1960 a Orà. En destaca una en què apareix el promès acariciant el cavall. L’Emma se’ls mira. “Algun dia deixaré de banda tants records per poder viure”, es llegeix al darrere. Fotos i retalls del que la premsa espanyola, francesa, italiana i belga deia d’ella. També cartes, programes de mà, una portada de l’ABC, fotos d’estudi amb els vestits regionals; tota una vida artística curosament arxivada. I les fotos, flaixos de la vida personal: viatges, entre els anys 1959 i 1960, a Istanbul, Grècia i a Creta, al palau de Minos a Cnossos, i a S’Agaró, el 1956. Dos anys més tard, va demanar una llicència d’obres per construir una casa en una finca que tenia en propietat a Sant Feliu de Guíxols. “És una artista”, era el comentari que els guixolencs feien en veure-la passejar amb la mare. El juny del 1967, Destino va publicar una entrevista al ballarí Luis Rivas, que, durant els anys quaranta, havia fet una gira per Europa fent parella amb la “malaguanyada” Emma de Miranda, acompanyats per la pianista Maria Rosa Caminals i el guitarrista Juan Soto. D’una “majestuosa persuasió expressiva”, segons la defineix el periodista, la ballarina va morir el 17 de novembre del 1962 a Madrid. L’adjectiu malaguanyada fa pressuposar un final massa precoç o tràgic. No ho sabem. La mare va viure a la casa de Sant Feliu fins a la mort, el 7 de desembre del 1982. Els germans de l’Emma, Emilio i Gonzalo, la van vendre el 1988.