Roma és del Cèsar
Santiago Posteguillo presenta a Macedònia ‘Roma soc jo’, la primera novel·la d’una sèrie de sis, centrades en la vida i les gestes aconseguides per Juli Cèsar
“Aquí és on Eurípides, al final de la seva vida, estrenava obres [...]. Aquí també feia classes Aristòtil. Aquí, en aquesta ciutat per on passegem, hi va néixer Alexandre el Gran.” “Aquí va néixer Alexandre”, va repetir amb admiració. Aquestes paraules recitades davant un paisatge devastat, on l’únic que es percep són edificis en ruïnes de la que un dia va ser una urbs rica i pròspera, la mítica Pel·la, capital de l’antic regne de Macedònia, les devia pronunciar Gai Juli Cèsar, admirador confés de les gestes d’Alexandre el Gran –amb qui de gran li agradaria poder-se emmirallar– quan al principi de la seva carrera de fiscal va decidir defensar els interessos dels macedonis contra la corrupció romana. I per això aquell jove patrici va viatjar fins a aquelles terres, que els seus avantpassats van arrasar un segle abans –i continuaven rapinyant aleshores– per trobar testimonis d’un judici que canviaria el rumb de la història.
Aquell episodi, un dels molts punts d’inflexió que ajudarien a forjar el mite de Juli Cèsar, és el que l’escriptor valencià Santiago Posteguillo (1967) ha recollit de la història per novel·lar-lo en el que és, sens dubte, el seu projecte més ambiciós: el gran relat que el portarà durant deu anys més a escriure una sèrie d’un total de sis passatges dedicats a narrar la vida i gestes de Juli Cèsar.
El primer llibre, amb el qual ha creuat el seu particular Rubicó, es titula Roma soc jo, publicat per Ediciones B en castellà i traduït al català per Rosa dels Vents (Mireia Alegre i Núria Parés), i l’autor ha elegit Macedònia per presentar el llançament d’aquesta publicació, que està cridada a ser un èxit editorial. Que Santiago Posteguillo tingui quatre milions de lectors i sigui l’escriptor més venut de novel·la històrica en llengua castellana així ho fan pensar. Envoltats per un paisatge no gaire diferent del que Cèsar podia haver contemplat fa 22 segles –tal com relata en el llibre–, ara a l’actual jaciment de Pel·la i el seu extraordinari museu, on reposen les restes d’aquella època gloriosa, Posteguillo ens il·lustra amb no menys admiració, en el seu cas pel protagonista del seu relat, i ens explica per què ara sí que tocava: “Sempre he volgut escriure sobre Juli Cèsar, des que d’adolescent llegia els còmics d’Astèrix i Obèlix. Però li tenia molt respecte.” Tant, que no ha estat fins que ha completat la sèrie de Yo, Julia (premi Planeta) i ha escrit llibres com ara La legión perdida, Africanus: el hijo del cónsul (sobre Escipió) i tantes altres obres ambientades a l’antiga Roma, que s’hi ha vist amb cor. Fins al punt de declarar que tota la seva obra “ha estat una preparació per escriure la vida d’aquest personatge, el gran Juli Cèsar”.
Per engegar la sèrie, s’ha centrat en un episodi de la seva vida menys conegut, sobre el qual, malgrat que se sap que va succeir, hi ha poca documentació concreta. Guiat per un catedràtic de dret romà, situa els lectors a la Roma de l’any 77 aC, quan l’execrable Dolabel·la, aliat del totpoderós dictador Sul·la, és jutjat per corrupció. Que ho tingui tot en contra –ha contractat els millors advocats, ha comprat el jurat i fa ús de la violència– no impedeix que el jove Cèsar accepti portar l’acusació, defensar el poble de Roma i desafiar els poders de les elits en el que esdevindrà el naixement d’un mite.
El resultat és un thriller judicial i un fresc de l’època que combina l’habitual rigor històric amb una capacitat narrativa que enganxa ja des de la primera línia, per transportar el lector a una època marcada per les guerres, les batalles pel poder i apassionades històries d’amor, aquí amb Cornèlia, la seva primera muller, i, més endavant, com sabem, amb Cleòpatra, a la qual ja fa alguna divertida picada d’ullet en aquest primer volum.
“Descobrireu que era un personatge no sé si modern, però sí avançat al seu temps, que va defensar les classes populars lluitant contra les elits conservadores i respectava les dones com pocs altres romans amb poder abans.” Reconeix que hi ha una segona lectura amb paral·lelismes amb l’actualitat: “Un clàssic de la història és que els errors que cometem els tornem a cometre, perquè oblidem la història.” És per això que hi ha molts més al·licients que no pas una molt entretinguda lectura.
Alea iacta est. La sort (del llibre) ha estat tirada.