“L’artista no es fa mai sol”

M’hi sento més còmode, perquè faig tots els papers de l’auca, i m’agraden. No puc fer d’artista sempre, en la tradició de crear obra, però moltes coses que faig com a educador, mediador i gestor, treballs que em permeten pagar els lloguers, i una mica també crear obra, tenen una part d’artista intrínseca. També m’hi sento, d’artista, quan les faig.

Per això em sento tan proper des de sempre a les pràctiques artístiques vinculades al conceptual, en què la vida i l’art es fusionen. Aquests no límits em van captivar ja de jove. I són plenament vigents en el món nostre tan precari, mòbil i difícil d’atrapar.

És així. I és la mateixa situació de tants dels meus contemporanis, joves i grans. Fer d’artista les 24 hores és una mena d’utopia per a la majoria de persones que conec. Sento respecte per als que sí que ho poden fer, però alhora defenso la creativitat que s’infiltra en les feines de cada dia. Sovint hi ha aquesta cosa de dir que un artista que es dedica a donar classes és un artista frustrat. Té molta mala llet. La docència també és una forma de guanyar-se la vida per a un artista. Quan l’artista es barreja amb altres oficis pot arribar a fer coses igual d’artístiques.

Reivindico la mirada celebrativa de l’art. M’enllaço amb el que volíem fer al Centre d’Art de Tarragona, que preteníem que fos pioner en la mediació. Era un bon repte que no van deixar que prosperés. L’art contemporani, quan el comparteixes amb persones que tenen inquietuds, ni està tan allunyat ni és tan difícil d’entendre ni és tan marginal. Tot el contrari. L’art no és inútil, és evident que no ho és. Ens aporta uns sabers del present que no els aporta cap altre llenguatge. Aquesta és una de les seves grans virtuts: que posa el dit a la llaga des d’un lloc que està carregat de contradiccions, absurditats, complexitats. La vida no s’entén en un minut, per tant l’art tampoc. Quan algú diu que no l’entén, jo li pregunto: “I la vida, que l’entens tota? Les coses que t’afecten en el teu dia a dia, les entens totes?” Necessitem la mediació per trencar aquests tòpics. Les inversions culturals haurien d’anar cap aquí. És la clau perquè la gent s’adoni que l’art contemporani no és una cosa de quatre.

I tant, perquè la cultura i el poder estan vinculats, sempre han anat de bracet. No ho podem obviar, no. Però la democratització de la cultura també ens ha demostrat, insisteixo, que l’art aporta molt coneixement i un altre coneixement.

Sí! I noves maneres de relacionar-nos amb el nostre entorn.

L’artista no es fa mai sol. No només no nego sinó que afirmo la genialitat, però sempre és fruit de la companyia. L’artista està fet d’una conjunció de persones que l’acompanyen. Passa en el cinema, en el teatre, en la música, en la literatura que sembla més obvi, però també en les arts visuals. L’engranatge és col·lectiu. I dins d’aquest teixit els treballadors culturals hi tenim un paper important: escampem els coneixements dels artistes. Això s’ha d’anar recordant per contrarestar el món mediatitzat de les individualitats, que és el més fàcil de vendre i de comunicar. Però és clar que costa combatre aquest arquetip.

Era una recerca impossible, com tantes altres dels artistes. Qui ho és, d’artista, aquell que fa pintures o dibuixos o aquell que fa arxius o accions? I quins són els artistes catalans, els que viuen i treballen a Catalunya, els que se’n senten...? I “viu” què vol dir, el jove o el vell, el que ha deixat de fer obra però continua aquí o el que s’ha mort però la seva obra continua bategant? Això és el que em fascina de l’art contemporani, totes aquestes hibridacions i contaminacions que li impedeixen fixar-se.

És que les absències eren tant o més importants que les presències, pel que dèiem abans, que l’artista no està sol i sovint també és aquell que és anomenat pels altres. Si no és anomenat, no surt a la llista. I això va generar tensions per part d’artistes que no s’hi van trobar, però també d’alguns, que no direm, que sí que hi sortien però es van autoeliminar. Aquest intent fallit de cens tenia la intenció de reivindicar que la potència creativa d’aquest país està en els seus creadors contemporanis, la gran majoria dels quals, tot i treballar d’una manera molt conscient i convençuda, no aconsegueixen emergir perquè l’estructura és massa petita.

Al VINSEUM, la meva nova aventura personal i professional, em faig càrrec de l’acció cultural, o sigui de les activitats i les exposicions. Els museus sempre estan canviant, encara que no ho sembli. Aquest té més de 85 anys i des del 2000 està en transformació. El 2023 viurà la seva eclosió i donarà sentit al seu subtítol de Museu de les Cultures del Vi de Catalunya, el lloc del vi català, amb una nova museografia en una nova arquitectura. El repte és explicar la transversalitat del vi. La seva potencialitat és que és un element cultural de primer ordre que ha tocat i toca moltes tecles: la religió, l’economia, la ciència... I, com l’art, també està fet per molta gent; aquí, al nostre país, des de fa 2.000 anys.

Volem involucrar-hi els artistes vius, sí. Fa un any ja vam presentar una peça de l’Eulàlia Valldosera, l’artista vilafranquina més universal, procedent de la Col·lecció Nacional d’Art Contemporani, que ens ha posat la primera pedra. Ara hem obert una nova recerca amb l’Antoni Miralda. Al museu sempre hi haurà un espai dins del seu recorregut per a les noves lectures del món del vi des del present.

Beuys és el primer artista que va fer un vi dins les seves accions ecologistes que ens advertien que el món no anava, no va bé. El va entendre com un tot i tal com entenia el seu art, fos una postal, un cartell o una conferència, amb la voluntat que s’escampés arreu. La seva idea de l’art com a eina de reflexió i de canvi m’ha marcat molt. En vaig fer una recerca molt lúdica, no una investigació d’historiador de l’art, amb una carta adreçada a Lucrezia De Domizio Durini, la seva mecenes d’aquest projecte, viva i activa, amb aquest seu amor platònic que és Beuys, als 86 anys. I la recerca no està tancada. Et diria que està ben oberta perquè aviat coneixeré personalment la Lucrezia, que s’ha llegit el llibre...

La meva obra és fràgil, dispersa, efímera..., molt d’artista conceptual de diumenge. M’agrada agafar frases obertes que volen dir moltes coses i res, que obren reflexions però tampoc les tanquen. I en aquesta vaig fer servir per primer cop la meva lletra convertida en tipografia, la Boldú Font. Va ser una sorpresa emocionant que em van fer uns amics. Van pagar un dissenyador perquè l’extragués dels meus escrits. I em va semblar oportú estrenar-la amb una frase que parla del temps amb què fem compartidament les coses, uns amors que ens transformen.

El projecte per al Terra, Teca, Traca neix d’un treball col·laboratiu, liderat pel Centre Quim Soler, la Literatura i el Vi, amb pagesos del Priorat que recuperen llavors i que reivindiquen una manera de treballar en el lloc. Té una importància cabdal que al segle XXI, en un món global, això estigui passant. Quant a la teva pregunta, el món de l’art continua depenent de les ciutats, sobretot de les seves institucions, museus i universitats, però la sort és que avui tot es dissemina d’una manera diferent. Potser més que mai els marges no són marges sinó centres i les recerques i les reflexions de l’art contemporani arrelen en contextos que a priori no semblaria que són propis de l’art. A Catalunya, fora de Barcelona, estan passant coses en molts punts del territori, de molta qualitat i fetes per artistes que treballen amb molt rigor. Barcelona continua sent un imant, però l’important de projectes com el Terra, Teca, Traca, i tants d’altres, és on germinen i que són útils per a tots.

Crec fermament en la riquesa de l’art contemporani de casa nostra i dels seus agents, que són diversos. La fecunditat és molt gran. I em dol profundament que qui ens governa sovint ho hagi oblidat. Sabem del cert que només amb una miqueta més, i definint unes polítiques que no siguin tan canviants ni partidistes, aniríem molt lluny. Als polítics els diria que deixin gran part de la feina feta tal com està i que l’alimentin. Que no vulguin inventar la sopa d’all cada dos minuts. Que no vulguin inventar un nou centre d’art o un nou museu perquè ja tenim una xarxa potent, l’únic que han de fer és dotar-la i reforçar-la. I deixar-la fer. El meu desig és que creguin en el poder transformador de l’art contemporani, que és a molts llocs, no només a Barcelona. Que no els faci por aquesta mirada crítica perquè és necessària.

Sí, relacionat amb el que parlàvem de la ruralitat. Jo soc d’un poble, Riudebitlles, que, com en altres llocs, hi ha una comunitat artística molt àmplia i heterogènia que fa moltes coses diguem-ne anarco, i potser fora de sistema. M’encanta que això passi. Passa i es fa, com dic, a altres llocs, al Konvent de Berga, a l’Addend del Priorat, al Centre d’Art i Natura de Farrera... Continua costant moltíssim que la gent de ciutat hi vagi perquè els sembla llunyíssim, i no, és aquí mateix. I és una pena perquè es perden com estan creixent aquestes flors salvatges de la creació contemporània. Sempre hi ha més vida als marges.